Política de paper cuixé

Els prestigi més que justificat de Meryl Streep està provocant que una pel·lícula tan fluixa i manipuladora com ‘La dama de hierro’ acapari piles i piles de crítiques positives. Però no s’ha de confondre la solvència més que contrastada d’una actriu que s’atreveix amb tot, fins i tot a donar vida a la mateixa Margaret Tatcher, amb el retrat que la pel·lícula fa de l’ex primera ministra conservadora del Regne Unit. Un personatge com aquest requeriria una aproximació una mica més rigorosa i compromesa i sobretot, molt menys frívola del que proposa la directora Phillida Lloyd, responsable també de l’adaptació cinematogràfica de ‘Mamma Mia!’.

Com si no fos conscient del personatge que té entre mans, Lloyd ha decidit centrar-se en aspectes com ara la relació matrimonial de la Tatcher i les dificultats que una dona com ella, filla d’un modest botiguer, es va topar per accedir al món polític dominat pels homes. Aspectes interessants, sens dubte, però que no haurien de servir per dissimular la responsabilitat que Margaret Tatcher va tenir en la guerra de les Malvines o les vagues dels miners britànics, episodis més que dramàtics de la recent història britànica i que es toquen al film com qui no vol la cosa. Ara més que mai s’ha de recordar que les polítiques de la Tatcher han provocat, per exemple, bona part del valent cinema de denúncia social anglès. Però el retrat de la dama de ferro descafeïnat i maquillat fuig completament d’estudi i deriva en un cúmul d’anècdotes sense interès més pròpies del paper cuixé que de la biografia que un espera d’un dels líders que més responsabilitat ha tingut en el primer impuls de les polítiques neoliberals.

espaiisidor.blogspot.com