Petita història oral de la família Capgròs

 

Les empreses familiars conformen més del 88% del teixit empresarial català. Capgròs és una d’elles, en el sentit estricte del terme, amb un lideratge continuat durant aquests 40 anys en mans de la mateixa persona, l’editor Mateu Ros; però també ho és pels lligams que molts dels membres de la plantilla han establert amb el seu lloc de treball i amb els seus companys al llarg d’aquestes quatre dècades, sovint tan estrets, íntims i estesos en el temps que van més enllà de l’àmbit purament laboral. A banda dels familiars de la propietat, a Capgròs hi han treballat matrimonis i s’hi han format parelles que encara duren i amics per a tota la vida. Hi ha empleats que hi porten més de 20 anys, i d’altres que tot i fer una dècada que van marxar els paren pel carrer identificant-los amb la revista .

“La gent sap qui hi hi ha al darrere de Capgròs, no som una empresa anónima”

Si algú ha personificat en tot aquest temps l’esperit familiar de Capgròs i el sentit de pertinença a l’ofici i al lloc de treball, és Francesc Salazar, en ‘Charly’, l’estimadíssim assessor comercial de l’empresa, que l’any 1984 es va deixar convèncer per Ros per embarcar-se en crear la revista, la primera gratuïta en català i en color del país. Una aventura en la que va seguir 38 anys més, fins a la seva mort, l’any 2022, tan plorada pels seus companys, pels seus nombrosíssims amics i per tants mataronins i maresmencs que el vinculaven de manera indissociable a Capgròs. Felisa Vivas, la dona de Salazar, que també va treballar a Capgròs, és un dels testimonis que recollim en aquest reportatge de persones que han passat durant tot aquest temps per la plantilla de Capgròs. També hi són Rafa Navarro, avui és alcalde de Premià de Mar; Jordi Muñoz, el primer dissenyador de la revista, i la seva parella, Judit Nogueras, recepcionista, els quals es van conèixer i enamorar-se a l’empresa; o Èrika Ros, la “filla del jefe” que hi ha viscut totalment el concepte d’empresa familiar.

Ser molt més que un número

“A mi en ‘Charly’ em canviava els bolquers mentre passava dia i nit a casa nostra amb el meu pare intentant parir la revista”, rememora Èrika Ros, que 23 anys després va entrar a treballar colze a colze en l’àmbit comercial amb Salazar i amb el seu pare. “Vaig tornar d’un Erasmus sense un horitzó clar i el meu pare em va dir que de posar-me a treballar en un xiringuito, res de res”, recorda l’Èrika. Va començar ajudant a vendre la Guia Comercial. “Havia de ser per un estiu, i m’hi vaig quedar 15 anys”, recorda Ros.

 

Una trajectòria llarga que no és pas l’excepció a Capgròs, on la majoria de treballadors hi porten o hi han passat mitja vida. “Això es deu a que mai hem estat un número, una peça substituïble, sempre se’ns ha tractat a tots com a família, ho fóssim o no”, reflexiona Ros. Un fet que, segons ella, és la raó de l’èxit de l’empresa i de que porti ja 40 anys al peu del canó: “Capgròs ha assolit reconeixement perquè lectors i anunciants saben qui hi ha al darrere; no som una empresa anònima, sinó un grup de persones identificable, a qui ens reconeixen i ens paren pel carrer, fins i tot quan fa ja molts anys que no hi treballem”. Quelcom que ha ajudat, al seu parer, a que mataronins i maresmencs “es fessin seva la revista” malgrat tants canvis durant aquestes quatre dècades.

 

Pura passió per la feina

Tornant a en Charly, d’ell se’n recorda tothom, però ningú, es clar, com la seva dona, Felisa Vivas, ‘La Feli’ per als seus companys i amics. “Tinc molt presents aquells anys a casa d’en Mateu, quan van començar amb la revista des del no res, llavors venien un paper en blanc! Eren pura passió, i el meu marit ho va mantenir així tota la vida; per ell el Capgròs ho era tot, molt més que una feina. Sentia la revista i tot el que feien com a propi. ‘Es que l’hem parida nosaltres!’ sempre deia ple d’orgull”. Fins a punts gairebé malaltissos, rememora la Feli amb un somriure trist. “Alguns estius de vacances de cop em deixava anar ‘buff, ja tinc ganes de tornar, que m’ha quedat tal o qual cosa pendent i ho vull arreglar’, i jo li havia de contestar que fes el favor de calmar-se i relaxar-se una mica”. En Charly va arribar a moure una cartera de més de 300 clients, molts dels quals van acabar sent amics seus; cap, en tot cas, en guarda un mal record. “Fa poc un d’ells em deia ‘mira que hi ha gent que me n’ha parlat, d’en Charly, però encara és hora que algú me’n digui una mala paraula”, explica la seva dona.

La Feli també va treballar a Capgròs, durant 16 anys (de nou, una trajectòria llarguíssima) en l’àmbit de l’administració. En realitat li tocava fer encàrrecs de tota mena (“semblava el correcamins, amb la moto amunt i avall fent de tot!”), però bona part de la seva jornada la dedicava a una tasca aparentment ingrata; gestionar els cobraments dels clients, cosa que implicava perseguir i resoldre rebuts impagats. “Molta gent em deia ‘ostres, quina feina més desagradable’, però per mi no ho va ser gens, al contrari”, assegura la Feli, que sempre va aconseguir mantenir “molt bon rotllo” amb els clients, mostrant-se comprensiva amb ells i ajudant-los a trobar solucions. “Hi havia qui li costava molt pagar perquè les coses li anaven molt malament, la crisi del 2008 va fer molt de mal, estaven embargats i colgats de deutes; jo vaig cobrar molts rebuts de cinc euros en cinc euros, anant-hi varies vegades cada setmana si calia, deixant que paguessin poc a poc, donant-los facilitat i una mica d’alè”. Al final, com recorda la Feli, “tots lluitàvem pel mateix, per tirar endavant els nostres negocis”.

“Tots lluitàvem pel mateix, per tirar endavant els nostres negocis”

Quan tothom fa de tot

Si en Charly va ser part de Capgròs des de la seva fase més embrionària, el mateix pot dir Jordi Muñoz, el dissenyador de la revista durant prop de 20 anys. Germà de Roser Muñoz, cofundadora de l’empresa i dona de Mateu Ros (de nou, la família), en Jordi va començar la seva trajectòria a Capgròs el 1984, any de naixement de la revista. “Enganxava segells, posava tampons i escrivia les adreces amb l’Olivetti i au, a repartir la revista”, recorda. En una època on tots feien de tot, amb una sabata i una espardenya, Muñoz va començar a encarregar-se del disseny, de la manera tan rudimentària com es feien llavors les coses en el sector. “Treballava amb els ròtrings, filmant les galerades, enduent-me el text de fotocomposició revelat, encara humit; l’assecàvem a l’Opel Corsa d’en Mateu amb el ventilador a tota hòstia”, rememora rient. Llavors confeccionar una revista implicava fer plomes, negatius, positius, fotolits, planxes… conceptes que avui sonen a prehistòria. “Deuria ser el 1989 que va aparèixer el primer ordinador Macinstosh amb aquella pantalla mini en blanc i negre i vaig al·lucinar; la meva professió va canviar totalment i des de llavors encara estic enganxat a aquests trastos”, explica; i tot i així, Muñoz assegura que recorda aquells primers anys “amb un afecte i una nostàlgia brutals; m’agradava treballar d’aquella manera tan manual, amb pausa”. Uns anys, els primers, en els quals es vivien situacions delirants. “Per Nadal repartíem la revista vestits de Pare Noel, dalt d’un 4x4 Suzuki, amb nadales a tot drap sonant a llauna des d’uns altaveus cutres. Llavors era esprimatxat com un fideu, i entrava a les fleques amb la pila de revistes i amb la meva disfressa nadalenca, i les forneres se’n reien de mi dient ‘buff, quin pare Noel més esquifit!’. Sempre tornava a casa amb una bossa de croissants, que em regalaven de la pena que els feia”.

Muñoz va ser testimoni privilegiat del creixement de Capgròs; des dels inicis quan la revista s’esgotava als punts de recollida sobretot “perquè la gent hi podia trobar gratis les farmàcies de guàrdia, l’horòscop o la programació de la tele”, fins a l’arribada de periodistes com Albert Calls, impulsor del suplement cultural 5 Cèntims, o de Francesc Castanyer, amb els quals la publicació va anar guanyant molt de pes a nivell informatiu mentre augmentava la plantilla. “Hi he vist passar moltíssima gent”, resumeix Muñoz. Una d’elles, la Judit Nogueras, que va entrar a treballar a Capgròs com a recepcionista mesos abans que Muñoz deixés l’empresa. Hi van coincidir poc temps, però el suficient perquè sorgís la guspira que els va portar a iniciar una relació sentimental que avui encara mantenen. “Vam connectar molt bé amb els quatre cafès que vam tenir temps per fer, ella em va organitzar la meva festa de comiat, i quan era a Màlaga, intentant una nova aventura, la vaig convidar a venir perquè la meva germana em va xivar que ella estava una mica potxa d’ànims i, bé… aquí seguim!” riu en Jordi. La Judit en té un record una mica més matisat. “Sí, sí, però també és cert que una de les primeres bronques que vaig tenir a la feina va ser amb ell… Però vaja, no cal que entrem en detalls!”.

“Assecàvem les fotocomposicions revelades amb el ventilador del cotxe a tota hòstia”

Ser la cara de Capgròs

Nogueras va fer de recepcionista més de 10 anys, i durant aquest temps la Judit va ser la persona que es trobava tothom en entrar a les oficines de Capgròs del carrer Sant Benet per posar un anunci, ja fos per posar un anunci, per explicar quelcom que voldrien que es publiqués o per queixar-se per algun dels continguts que havia aparegut a la revista o al portal. De gripaus se’n menjava uns quants. “Però, que em vas veure mai tu, amb una mala cara, eh?” rebla Nogueras. No, això no passava mai; durant tots aquells anys ella va ser el veritable rostre de Capgròs, i sempre, literalment, era un somriure. “Si treballes de cara al públic hi ha coses que te les has de guardar, si tens un mal dia la gent no n’ha de fer res; és la meva manera de fer”, explica. Aquell somriure a vegades havia de convertir-se en cara de pòquer, perquè tant de temps a la recepció de Capgròs la va portar a lidiar amb situacions desagradables o bé surrealistes. En té tres de ben marcades a la memòria. “Un matí tot just sec a la taula i sona el telèfon, el despenjo i sense temps a dir bon dia em cau un allau d’insults. ‘Sou una colla de fills de puta, em cago en els vostres morts!’, així un rere l’altre. Resulta que el gran problema és que hem publicat explicant que el Real Madrid ha guanyat la lliga i uns quants mataronins ho han celebrat al carrer”. Una altra que no oblidarà és la trucada d’un noi dient que “necessitava una prova de semen”. “Com? li responc. ‘Sí, el metge me n’ha demanat una i us truco per saber com ho puc fer’, m’insisteix”. L’individu havia demanat el número del CAP a informació telefònica i li havien facilitat el de Capgròs. Era habitual confondre la seu de la revista ambl qualsevol cosa. “Més d’un cop trucaven i deien ‘perdoni, per quina porta he d’entrar, que vinc al funeral’; es pensaven que érem el cementiri, perquè a la pàgina de necrològiques de la revista hi sortia el nostre telèfon’. Prendre nota de les persones que volien publicar un darrer comiat del seu ésser estimat a la revista era una de les seves tasques habituals. En alguns casos, potser la més difícil. “Quan venien a posar l’esquela de l’àvia que acabava de morir era trist, es clar, però sabies que era quelcom propi i natural de la vida; però quan era una mare que havia perdut el seu nadó i se’n volia acomiadar…”.

Ja fa prop d’una dècada que Nogueras no treballa a Capgròs. “I tot i així avui encara em paren pel carrer per demanar-me si els puc posar un anunci”. Des de la recepció també va conèixer el més granat de l’art mataroní i maresmenc, ajudant cada mes a muntar les exposicions de l’Espai Capgròs, al vestíbul de la seu. Tot plegat, en definitiva, ha fet que moltíssima gent la conegui o com a mínim li resulti familiar. “He estat en sopars amb 15 persones que no em sonaven de res i moltes d’ells dir-me ‘ah, si jo a tu et conec’; o havien vingut a Capgròs , o m’havien vist passejant… un d’ells era conductor del Mataró Bus i em veia la cara circulant pel carrer Sant Benet”.

“He estat en sopars amb 15 persones que no em sonaven de res i totes elles dir-me ‘jo a tu et conec’”

Gestos que et marquen per sempre

En Rafa Navarro no era pas família en el sentit estricte, però l’actual alcalde de Premià de Mar explica que en Mateu Ros el va tractar com a tal. “Em va ajudar moltíssim a canvi de res”. L’edil maresmenc era un jovenall quan va començar a treballar com a periodista d’esports a Capgròs i al Mataró Report, a finals dels anys 90, de la mà d’Albert Calls i Francesc Castanyer, “que avui segueixen sent amics íntims”, assegura Navarro. Per a ell, a més d’una escola de periodisme, Capgròs va ser clau per impulsar el seu propi projecte emprenedor. L’any 1999, mentre encara hi treballava, es va llançar va fundar Compagina, una empresa de l’àmbit comunicatiu. “Llavors tenia clar que volia emprendre, vaig començar a agafar encàrrecs i projectes sense tenir ni ordinador, ni escàner ni logística ni res, i en Mateu va ser cabdal; sense demanar-me res a canvi, va posar a disposició meva tot l’equip tècnic de Capgròs, tota la seva maquinària, a més de facilitar-me els seus proveïdors d’impremta.

Em donava les claus de l’oficina i em deia “tanca quan marxis”; podria haver-me dit perfectament que nanai d’agafar projectes per compte propi si estava treballant per a ell, però al contrari; va ser d’una generositat increïble i això em va permetre agafar volada”, rememora Navarro. Com diu l’edil premianenc, “hi ha persones que passen per la teva vida i et regalen gestos que des de la seva perspectiva no tenen importància i ni recorden, però que per a tu són determinants i marquen un abans i un després”.

“Per mi Capgròs i en Mateu van ser crucials per poder muntar el meu propi projecte”

Capgròs, en definitiva, com una llar, i els companys, com una curiosa colla de germans i cosins ben avinguts i estimats malgrat les inevitables bronques i conflictes. La Feli ho explica millor que ningú: “A Capgròs m’hi vaig trobar una família, més que no pas un lloc de feina. Així és com ho vaig sentir”.