Petita crònica d’un homenatge just

Havíem arribat el dia abans, al matí. Convidats per la família i pel Síndic del Municipi de l’Alguer a assistir a l’acte inaugural del carrer Pere Català i Roca, vàrem disposar de prou temps per a saludar amics i coneguts que al llarg de tants anys havíem compartit projectes, il·lusions, penes i fatigues per al redreçament de la llengua en aquella ciutat sarda en la qual el català hi persisteix. Val a dir que molts mataronins coneixen i sabem més que algunes coses d’aquesta ciutat catalana de Sardenya a causa de les nombroses expedicions que hom hi ha organitzat.

No podíem dissimular l’emoció i la joia alhora en aquella circumstància solemne i oficial en què es descobriria la senyalització del carrer amb el nom de l’amic comú Pere Català.

Ho hem escrit mana vegada. Català no sols va difondre l’existència de la ciutat catalana de Sardenya en els Països Catalans i per les Terres de Parla Catalana en general, sinó que va fer mans i mànegues per al manteniment de l’algueresitat com a cultura i llengua pròpies d’aquell indret.

A un quart d’onze del matí, el síndic Mario Bruno que, encapçalava representació municipal, iniciava el seu discurs d’elogi Pere Català i s’estengué comentant l’encert de la decisió municipal de denominar un carrer al fill honorífic de l’Alguer. Va remarcar la gran, i a vegades sacrificada, dedicació de Català als algueresos i a la seva llengua i cultura des de 1956. Quan era a l’Alguer, es considerava un ciutadà més i era un català molt estimat, digué.

Al costat de les autoritats, el penó reial de la ciutat, les quatre barres catalanes amb l’escut propi municipalitat. Després Rafael Català i Dalmau, fill de l’homenatjat, prengué la paraula per agrair en nom de la família, especialment de la seva mare, Carme Dalmau també allí present, aquell acte de reconeixement al seu pare. Va ser un moment especialment emotiu.

Emotiu car la frescor dels mots d’una persona tan propera feien present no només la memòria, sinó també la vivència de la personalitat i de l’obra d’aquell català que tant maldà per l’ Alguer i la seva gent.

Entre la seixantena de persones que hi acudiren hi poguérem veure i saludar, Antoni Martinelli, catalanista convençut, ànima i promotor civil del projecte de dedicació del carrer a P. Català, el president de l’Associació de Sards de Catalunya, els col·laboradors del Centre de Recursos Maria Montessori, ara clausurat, Giuseppe Piga, Aldo Dore i Carla Valentino, entre altres, tots ells socis d’ Òmnium Cultural que continuen llur tasca a favor de l’alguerès. També els germans Guido i Aldo Sari, treballadors infatigables per a la mateixa causa i Carmela Frulio, coordinadora del Grup de Mestres del Projecte Palomba, malauradament i inexplicable, desaparegut igualment. El cantautor Pau Dessí, un ciutadà lleial a la cultura ciutadana i a la catalanitat global. No podem deixar d’esmentar Pasqualino Melai, conegut per una infinitat de catalans que han visitat l’Alguer, en la seva “ sartoria catalana “ i tingut per a molts com el “ cònsol de Catalunya “. També Fidel Carboni que, fent gala del seu nom, ha estat el redactor any rere any del Calendari Alguerés. L’Obra Cultural també hi era representada. El director de l’Espai Llull Joan Elies i Adell, oficina de la Generalitat de Catalunya, s’hi comptava entre els assistents. M’he limitat a esmentar les persones conegudes i saludades. Ben segur que faig curt, perquè relaciono de cor. Tota aquesta relació l’esmento per dir que una representació molt qualificada de tot l’Alguer que viu la catalanitat s’adheria a l’acte de gratitud.

El moment culminant es va produir, quan a la cantonada de la Via Carmine, la vídua, el fill, al costat del Síndic van destapar el rètol indicatiu del nou carrer amb la denominació de Carrer Pere Català i Roca, fotògraf i històric. Ciutadà honorari de l’Alguer.

Una bella jornada, un mereixement reconegut i una història que no s’esborrarà. Una tasca resta pendent a qui correspongui, difondre l’obra algueresa de Pere Català, els seu esperit i exemple que ben segur no han caducat amb el temps per la força i convicció que els animava.