Perdoneu però algú ho havia de dir!

Aquesta setmana es va presentar la nova edició de La Vanguardia en català al teatre Monumental de Mataró. Amb una posada en escena molt interessant, els seus directors van apropar la història d’aquest mitjà que ha recollit els esdeveniments i les persones més transcendentals dels últims 130 anys, i van donar explicacions del perquè d’aquesta iniciativa tan reclamada per molts sectors de la població. La Vanguardia és, sens dubte, un dels mitjans de mes referència del nostre país, entre altres coses perquè al segle XX la premsa escrita de pagament ha estat la plataforma informativa de referència. Aprofitant la presència de directius importants de aquest mitja, l’Alcalde, a part de felicitar-los per la iniciativa, els va reclamar mes atenció i difusió sobre les coses bones que succeeixen a la capital del Maresme, i molt encertadament va reivindicar més proximitat.

Tal com diu Enric Sierra, directiu d’aquest mitjà i bon amic d’Arenys de Mar, és una molt bona notícia pels lectors i per aquest país. Una bona notícia en una època en que costen de trobar, en una època turbulenta on possiblement es fa difícil d’entendre que un projecte d’aquesta magnitud hi pugui tenir sentit. No té sentit que una iniciativa tan important per contribuir a la normalització de la nostra llengua no s’hagi produït en moments de vaques grasses, o dit de una altre manera, unes dècades abans. Perquè ara? Ara que la premsa de pagament s’està reinventant per sobreviure, ara que es perden lectors diàriament i s’han de distribuir tirades gratuïtes en llocs d’afluència, ara que internet i els propis lectors planten cara als editors amb les seves opinions en aquesta plataforma i ens insten perquè espavilem els nostres projectes digitals... Ara no és massa tard? O ara cal sumar lectors i arrencar-ne uns quans dels altres quasi a qualsevol preu i així poder demanar mes ajuts públics ? Ara, Ara i Ara, surt un altre contrincant que porta aquest nom, el nou diari ARA. En un moment molt i molt complicat l’administració publica aboca una fortuna en un nou mitjà de paper, caprici d’uns quants professionals de la comunicació amb més poder mediàtic del que ens podíem imaginar, amb l’excusa de sempre, l’edició en català. “Ara sí, Avui no?”.

Em va sorprendre d’aquesta posada en escena que es recordessin i citessin molts mitjans de la comarca que de més o menys llarga durada han fet el seu paper vertebrador del que succeïa a la comarca del Maresme, en paper, ràdio i televisió. Però en cap moment es va anomenar, i per aquí ve la meva reivindicació, el paper social i de normalització lingüística que els mitjans gratuïts en premsa escrita estan fent al Maresme, tres d’ells a prop de complir els 30 anys. Editar als anys 80 integrament en català era i va ser tot un repte agosarat. La premsa gratuïta a comarques ha estat i és -així ho diuen els controls de audiències-, mitjà de referència a la majoria de les comarques de Catalunya. Diversos mitjans al Maresme es situen a d’alt del rànquing de la premsa en difusió del nostre país. Parlar de gratuïtat es parlar de difusió a l’abast de tothom, és parlar de foment del català en tots els esglaons socials des de fa molts anys, és culturitzar el país i ajudar a entendre les nostres arrels als nouvinguts sense que ens costi res, és comunicació a l’abast de tothom, i és el que fan altres plataformes informatives des de fa anys i ara internet. I sembla que després de dècades i forçat per un canvi d’hàbits informatius, i una crisi profunda del sector, que la premsa de pagament se n’està adonant. Però possiblement se’ls ha passat l’arròs. Imiten las distribucions dels diaris gratuïts de l’àrea metropolitana, envaeixen els trens, omplen d’exemplars gratuïts hotels i universitats, i em sembla molt bé, sí senyor, que la premsa de pagament estigui a l’abast dels lectors forma gratuïta, malgrat que tristament tots sabem, i la Vanguardia més que ningú, que comercialment ven més el castellà.

No sabem quin serà el futur de la premsa en paper. És obvi que caldrà posar molta imaginació i creativitat per seguir nedant a contracorrent, incentivant i estimulant al lector perquè no ens deixi de banda. Els aires bufen malament però el pitjor és que en alguns àmbits fan pudor.

Reivindiquem el nostre paper ja que l’esforç que fem avui per aguantar el llistó qualitatiu que ens marca en nostre fidel lector és molt gran. Reclamem, com fa el nostre alcalde, que se’ns tingui presents i no ignorin en cap moment que fa anys un grup d’editors d’aquest país vam fer una aposta agosarada per ajudar a créixer i a fer de la nostra llengua materna el que ha de ser, una referència de Catalunya.
Per fi podré entendre que passa al meu país sense haver de traduir els textos escrits. Felicitats Vanguardia, benvinguts al segle XXI, benvinguts a un país molt culte, on els seus habitants tenen el privilegi de pensar, entendre, i escriure dos idiomes. Benvinguts al club.