Capgròs
La Unió Europea i la Regió Mediterrània de novella formació, aquesta segona, demanen haver trobat el camí de la llibertat per a la seva plena realització. La llibertat és una cosa que es conquesta i que no es pot perdre. I nosaltres, tot home i tota dona, hem de saber posar límits a la llibertat a fi que sigui creadora. Tots dos projectes d’Unió o de Regió demanen haver trobat el camí de la llibert.at, que actualment, tal com van les coses, potser l’hem perdut.
I és que la llibertat no es produeix per cap procés natural, ni per generació expontània. El fet històric de la llibertat, com diu R. Galí, no es resolt amb la conquesta d’uns drets, sinó a la trobada de l’homes amb els seus deures. La mateixa història és una gesta de llibertat.
No podem oblidar que el lloc de l’home lliure és la ciutat on s’estructuren i s’han estructurat històricament els drets i els deures de l’individu .Mai els grans imperis xinès, egipci, mesopotànic o més modernament, l’espanyol, el rus o l’autríac han generat per al poble horitzons de llibertat. Aquest bé preuat i intangible ha sorgit de les petites ciutats.
La ciutat és com una figura col·lectiva de convivència que exigeix a cada individu la valentia intel·lectual de l’afirmació dels seus drets i ,de forma estretament lligada, del coneixement racional i moral dels seus deures. Només així la ciutat ens pot fer lliures. Aquest és canemàs, el teixit, que constiueix, i on ha de reposar, una veritable política.
El temps de Nadal, propici per a les celebracions, hauria de servir, tanmateix, per dedicar algun espai del temps lliure per a fer “ exrecicis espituals “ i no faig pas referència als exercicis espirituals de sant Ignasi i promoguts pel P. Manyanet amb el qualificatiu de parroquials i tan estesos en altre temps a Catalunya, sinó en el sentit que Primo Levi. periodista, jueu i supervivent dels camps d’extermini nazi, dóna a aquesta expressió , com un exercic de meditació que facilita estar preparat per al moment que una circumstància no prevista o poc previsible, fins i to quan pot ser dramàtica, es presenti. Com diu Pierre Hadot quant al diàleg filosòfic “ el diàleg socràtic se’ns presenta com un exrecici espiritual practicat en comú i que convida a l’exercicic individual espiritual interior, és a dir, a l’examen de consciència adreçat a l’atenció sobre un mateix . . . “ Sembla tot plegat una invitació seriosa a retocar l’edifici de les nostres opinions i criteris a favor del bé comú, en pro de la construcció de la ciutat.
El dia 10 d’aquest mateix mes, ha fet 63 anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, document històric en la feta de l’assoliment de la llibertat tan individual dels homes i dels dones com de la col·lectiva dels pobles i nacions.
La crisi global que patim ens pot haver arreplegat amb certa sorpresa, amb una profunditat imprevista, però cal fornir-nos d’un pensament meditat i nou per a una terra nova, per a una ciutat d’homes lliures, tanmateix.
Bon Nadal, en la gesta de l’assoliment de la llibertat.
Comentaris