'Patim, patam, patum, no trepitgeu En Patufet'

L'any passat va celebrar el seu centenari però, tot i això, no ha crescut ni un pam. Més ben dit, un pam és encara la seva estatura. Malgrat tot, la seva alçada no és ni de bon tros la seva principal virtut. Els que el van conèixer destaquen la seva ironia, la seva popularitat i simpatia i, per sobre de tot, la seva particular manera de veure el món.

A partir d'avui dijous, dia 10, els mataronins i mataronines tenen la possibilitat de conèixer En Patufet, una de les publicacions més emblemàtiques de la Catalunya d'inicis del segle xx, a través de l'exposició itinerant En Patufet: cent anys. Imaginari, cultura i Indústria que acull la sala d'exposicions de Caixa Laietana. La mostra, organitzada per Caixa Laietana i la Fundació Catalunya i Territori, amb la col·laboració de l'Institut de les Lletres Catalanes, reflexa la importància d'aquesta publicació setmanal, sorgida el 3 de gener de 1904 i que en pocs anys es va convertir en un fenomen periodístic, social, cultural i literari. Només els problemes de la guerra civil van evitar la seva expansió.

“Que per què m'agradava? Perquè era català, era el nostre!”. Miquel Rovira, de 85 anys, es mira amb passió el Virolet un suplement il·lustrat d'En Patufet que es va editar entre 1922 i 1931. “Me'ls comprava tots, sense excepció”, afirma Rovira. Molts dels assistents en el primer dia de l'exposició miren amb passió el setmanari, convertit, de fet, en el primer espai de comunicació en català. I és que En Patufet, tot i que va tenir una curta vida –l'últim número va ser publicat l'any 1937, en plena guerra civil-, va contribuir a la professionalització d'escriptors i d'il·lustradors i va modernitzar les formes d'edició i de consum literari. “En Patufet és una figura entranyable, tots el coneixem i és un valor de la cultura popular catalana”, ha destacat el patró de la Fundació Catalunya i Territori, Josep Maria Subirachs. Subirachs, que ha presidit l'acte de presentació de l'exposició, ha ressaltat el valor de la mostra i ha convidat a tothom a conèixer “una part del teixit social català”.

A més d'explicar les qüestions tècniques de la revista, el contingut i la història, l'exposició permet fullejar les primers pàgines d'un calendari del conegut personatge, una selecció d'acudits dels diferents dibuixants i observar un número sencer de la primera època i un número de la darrera. Precisament, Carme Eroles repassa de dalt a baix una d'aquestes publicacions. “De petita sempre me'ls llegia a casa, ara intento que la meva filla s'hi enganxi”, diu en referència a Núria Solé, que acaba de fer dos anys. El més sorprenent, però, és l'ampli debat que hi va haver entre defensors i detractors del personatge, considerat com a "avantugardista" per uns i "impropi" pels altres. A més, la mostra recull de forma paral·lela un audiovisual amb imatges del conte popular, elaborat també per Caixa Laietana.

Malgrat tot, no tothom coneix el més petit dels personatges de còmic. “No el coneixia però quan vaig arribar a Catalunya em va entusiasmar”, explica Miquel Calero, de 65 anys, qui es llegeix la primera edició de dalt a baix. “Gràcies a ell vaig aprendre català”, afegeix. Integració a través dels dibuixos més senzills.