Pas a pas, pedra a pedra

La restauració de la basílica de Santa Maria sembla l’obra de la Seu, i mai millor dit. Els endarreriments respecte al calendari previst són molt destacables, fruit d’entrebancs imprevistos i restriccions pressupostàries a l’ordre del dia en una època de crisi global. Arribar al Mil·lenari del temple mataroní, l’any 2008, amb menys d’un terç de la restauració completada va obligar a replantejar la manera com s’estava enfocant el projecte. Des de llavors, els agents implicats en la rehabilitació –Ajuntament, Generalitat, Bisbat, Caixa Laietana i Parròquia de Santa Maria-, units en una comissió, s’han posat les piles per tornar a engegar el procés. Malgrat que ho fa amb molta lentitud i precarietat, la rehabilitació de la basílica, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, torna a avançar, pas a pas.

El mes d’abril passat van finalitzar les obres de restauració de les teulades de la capella de Sant Josep. I aquest mes de setembre està previst que s’iniciïn els treballs de restauració completa de la façana del Fossar Xic, la renovació de les teulades de la capella de Sant Joan i la construcció d’una nova escala d’accés a la coberta des de la sagristia. Tots aquests treballs, tan els finalitzats com els que són a punt de començar, estan a cavall de la quarta i la cinquena fase –de les 10 totals- que estableix el Pla Director de Restauració de la Basílica de Santa Maria. Es tracta d’un document firmat per Agàpit Borràs, Manel Salicrú i Mariona Gallifa l’any 1998, que preveia la rehabilitació completa de la basílica en deu anys (amb vistes al Mil·lenari). Malgrat que el pla segueix vigent, els seus terminis d’execució han variat moltíssim. “Amb la conjuntura econòmica actual, vam decidir treballar a curt termini, definint i executant els projectes un cop sabéssim de quants diners disposàvem cada cop”, explica el president de l’IMAC, Sergi Penedès. Ras i curt, s’arriba a on es pot. “L’ideal seria signar un conveni a tres o quatre anys vista, amb el compromís d’una xifra econòmica concreta que ens permetés treballar a més llarg termini”, explica Nicolau Guanyabens, reconegut historiador mataroní. Guanyabens va ser l’escollit l’any 2008 per exercir de “coordinador” de la Comissió de Restauració, una tasca molt necessària després dels problemes viscuts en les primeres i desordenades fases de restauració endegades deu anys abans i que havien acabat en un atzucac.

Després de remodelar les teulades de la capella de la Puríssima i de Sant Desideri, a principis de la dècada actual es va realitzar la fase fins ara més important del projecte, la restauració de la capella del Sagrament, d’estil modernista. Aquells treballs van precedir una llarga aturada tan sols trencada per les cates arqueològiques realitzades en el paviment de la nau. Va ser fins al 2008, quan la creació de la comissió va reactivar els treballs, començant per la renovació de les envellides instal·lacions elèctriques del temple finançades amb una aportació de 90.000 euros a càrrec de Caixa de Terrassa i de l’Ajuntament. Durant l’any passat es van aconseguir 290.000 euros per restaurar tota l’estructura exterior de la capella de Sant Josep. Segons el Pla Director, també s’hauria d’haver actuat en la restauració de les teulades de la capella del Roser, una de les més emblemàtiques de la basílica, però va quedar pendent sine die per manca de recursos. Si aquest mes de setembre s’aprova el pressupost previst de 200.000 euros (100.000 de la Generalitat i 50.000 de l’Ajuntament i Caixa Laietana) s’iniciaran els treballs a la façana del Fossar Xic, aprofitant la bastida utilitzada en la fase anterior, que no s’ha desmuntat. “Tot i les restriccions, si sumes les xifres que invertim cada any surt una quantitat força respectable, sobretot si els inscrius en el context actual”, defensa Penedès.

Problema afegit
La realitat, però, és que si les inversions es mantenen en aquests nivells, la restauració completa de Santa Maria no serà una realitat fins d’aquí a molts anys. Sobretot des de que els seus responsables han detectar un problema afegit: l’embigat de la nau central pateix els atacs d’una plaga de tèrmits. “La remodelació de la teulada, que no està inclosa en el Pla Director, sumaria prop d’un milió d’euros, més que qualsevol altra fase”, calcula Guanyabens. De moment, però, la teulada aguanta i per tant es prioritzaran altres actuacions. Els treballs pendents que sí estan previstos en el Pla Director formen una llista interminable: remodelació dels altars, la volta i les cúpules, la restauració dels estucats i daurats de les parets i de les vidrieres interiors i, com a darrera actuació, la restauració de l’altar major, els laterals, les capelles i la sagristia.

Per trencar amb la lentitud i avançar unes quantes caselles de cop, en una època en què les arques públiques són habitat de teranyines, caldria l’aparició d’un mecenes, d’una institució privada que apostés per patrocinar la restauració. Però sembla complicat per les circumstàncies del moment, i també perquè no s’ha buscat amb gaire insistència. “Des de que vam constituir la comissió no hi ha hagut moviment en aquest sentit”, constata el president de l’IMAC. Més enllà de les aportacions ja habituals de Caixa Laietana, que forma part de la comissió de restauració, i de la inversió ocasional de Caixa de Terrassa, no s’ha aconseguit la implicació de cap altre soci privat. I això que el Bisbat de Barcelona va situar la basílica mataronina com a prioritària en la llista del seu patrimoni pendent de rehabilitació. Però l’església tampoc està per tirar del carro. “La feblesa econòmica de la parròquia, i del bisbat en general, és un fet que contrasta poderosament amb el valor d’un bé cultural d’interès nacional com Santa Maria”, sosté Guanyabens. En aquestes circumstàncies tan adverses, la basílica s’ha de conformar amb un procés de restauració voluntariós però exasperadament lent per a tots aquells que voldrien veure revifar el notable interès arquitectònic i artístic del temple mataroní.