Capgròs
Queda demostrat que l'estil Rigola pot fer suportar qualsevol clàssic, no tant pel treball sobre el text sinó pel què es fa sobre la imatge i el so.
Són interessants les reflexions del director entorn als textos que posa en escena -en aquesta ocasió el debat rau en l'educació que donem als nostres fills, explicitat en una màxima de Kant projectada al principi de l'espectacle: L'home només és el resultat de la seva educació-, però aquests acaben convertint-se en mers pretextos que es vesteixen amb una estètica que enganxa. A cada muntatge fa més del mateix, consolidant el seu estil; acte, per altra banda, completament lícit. La pregunta és: aconsegueix transmetre al públic les qüestions que li generen els textos que treballa?; o, dit d'una altra manera: després de la funció, l'espectador ha aconseguit anar més enllà del mer impacte visual multidisciplinar i de l'efectivisme dels gags i les patillades?
L'adaptació que se'ns va presentar dissabte tornava a tenir el segell personal de l'actual director del Lliure.
D'entrada, la doble monstruositat del dolent queda simplificada a la merament definida per les accions que comet, obviant la que hauria de transmetre el seu aspecte. El personatge principal, segons Rigola, no resulta tan deforme com l'autor el pinta: es coix gràcies a una doble sola col·locada a la seva bota esquerra, té un braç inútil que reforça amb un gua negre, pateix d'alguna diòptria que el fa portar ulleres, i té una panxeta que es dissimula prou be malgrat l'èmfasi de l'actor al seu primer monòleg.
L'opció de l'adaptació per la unitat de lloc està ben trobada, sobretot pel disseny de l'espai, amb dos nivells, un munt d'entrades i sortides, i la polivalència de la projecció. No veig tan clara la seva ubicació en terreny ianqui -pel distanciament que provoca-, concretada en un pub amb elements que encaixen (el cartell Redbull, el menjar Burguer King de Clarence, la màquina tragaperres, l'ampolla de Jack Daniels...) i alguns altres que no acabaven d'encaixar del tot, com la cabina de telèfon verdinegra de Telefónica, la tarja del BBVA i l'ampolla d'Anís del Mono.
Ajuden a la parodia: el fons d'illa paradisíaca, el lavabo, els dos ninots, la monumental ratlla de coca amb targeta de crèdit i dollar tamany Din-A3, els tics dels assassins, alguns balls desmesurats, etc.
Són opcions enginyoses: la conversió dels espectres en personificacions -fins a cert punt ridícules- de Shakespeare, posar a llegir Marlowe a un d'ells darrera la barra, la vinculació de Margaret amb el tarot, els assassinats amb pistola o amb bossa de plàstic...
Es tornen a fer servir dues microcàmeres per oferir-nos primers plànols i plànols mitjos cinematogràfics de personatges que han d'entrar, que han marxat, o que estan a punt de morir; i micròfons per emfatitzar discursos i amplificar veus cantants. Tornem a tenir música en directe ben interpretada combinada amb imatges documentals amb missatge (L'estrella és el tema dels Rollings, Sympathy for the devil, amb petita intromissió dels Beatles -potser en referència subliminal a la guerra York-Lancaster?- mentre en Ricard i en Catesby fan calvos a l'auditori).
Els pedals musicals fets amb el teclat gairebé omnipresents i els temes cantats ajuden a mantenir l'interès en l'acció i modifiquen la recepció.
Aquest cop no tenim dj, però si ballarina, i la peixera transparent es transforma en habitació amb finestra.
La música, les llums, el vestuari i l'escenografia, combinats amb una bona interpretació coral, tornen a salvar un text massa espès per a públics no iniciats en la temàtica històrica tractada. Malgrat l'agraït full genealògic a l'abast de la gent, al final de l'espectacle es podien sentir comentaris del tipus massa intel·lectual per a nosaltres, que potser caldria interpretar com ha estat bé però no hem entès massa cosa a banda de que hi ha un tio que es va carregant tothom per ser rei.... ¿?
Val a dir que la posada en escena és tècnicament perfecta: les transicions, les combinacions de llums i la riquesa cromàtica dominada pel vermell i el verd, les projeccions i les imatges de vídeo en directe, el volum acurat dels micros i de l'acompanyament del sintetitzador...
Ricard III, de William Shakespeare. Adaptat i dirigit per Àlex Rigola. Teatre Monumental. Dissabte dia 25.
Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical
xanax order fioricet amlodipine
soma telemanipulation cheap cialis online
alcohol order ambien
order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil
tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol
order ultram
ultracet prilosec
zoloft online punitive amoxicillin
buy cialis
adnexopexy antipathetical zanaflex lipitor prevacid
buy ultram ambien arrack gradient hoodia
heterozygote carisoprodol
alprazolam online famvir
alprazolam
Comentaris