Occitània

Dies enrere, el dijous 17 de juny, vaig tenir l'immens plaer d'assistir a la conferència que sota el títol "Passat, present i futur d'Occitània" va pronunciar, a la sala d'actes de Caixa Laietana, el Sr. Francesc Xavier Bada i Amatller. L'acte, organitzat pels Amics de la Ciutat de Mataró, va traspuar sentiments, emocions i, sobretot, estima i admiració per una nació amb la que la història ens ha agermanat al llarg dels segles. Des de molt abans que el nostre comte-rei Pere I el Catòlic acudís en la seva ajuda fins a l'exili de tants i tants catalans i catalanes durant la guerra civil, els lligams no han deixat mai d'acompanyar-nos.

Dividida, administrativament, entre l'estat francès, l'italià, l'espanyol i el principat de Mònaco, Occitània malda per preservar la seva identitat. Des de la mar mediterrània fins l'oceà Atlàntic i des del massís d'Alvèrnia fins la península ibèrica, pobles amb caràcter, vil•les d'art i d'història, ciutats antigues, castells imponents, paratges inoblidables, una llengua i una cultura pròpies, tradicions que venen de lluny, una excel·lent gastronomia i el seu potencial econòmic fan d'aquesta nació germana una raó de pes per avançar cap a la construcció d'una nova Europa.

Mentre el Sr. Bada parlava, vaig recordar, per un moment, que en Duran i Lleida havia escrit, l'any 2005, un excel·lent article al diari Avui intitulat "Occitània, país germà". Gràcies a internet he pogut recuperar-lo i, amb el seu permís, vull reproduir-ne el següent paràgraf: "Per als qui volen sentir el pes de la història i l'alè de les nacions, Occitània és un destí obligat. Si els catalans coneixem per experiència pròpia l'arbitrarietat de les fronteres, en deixar la Catalunya Nord arribem a un altre territori, gairebé germà, nascut al mateix temps que nosaltres i amb el qual percebem encara un aire de família acumulat durant segles. Si la història hagués anat per altres camins, potser parlaríem ara d'una gran nació occitano-catalana que, en lloc de tenir els Pirineus com a partió, en faria la seva columna vertebral".

Que hauria passat si les tropes aliades dels comtes de Barcelona i de Tolosa no haguessin estat derrotades pels croats de Simó de Montfort, a la batalla de Muret? Òbviament no podem saber-ho i no tindria cap sentit fer càbales al respecte. Si que sabem però que, com diu el President Pujol, la Sepharad d'Espriu ha fracassat. És hora doncs, malgrat no haver deixat mai de guaitar nord enllà, de fixar la nostra mirada cap a Occitània.