Obvietats

L’altre dia algú, amb tota la sorneria del món, deia: “Espero que temps a venir la gent torni a fer els diners treballant”. Potser molta culpa de la situació que vivim, econòmica i social, s’ha esdevingut pel fet que hi ha hagut persones que sense treballar feien quartos. L’especulació va substituir el treball i el risc d’invertir; el valor de l’esforç va canviar-se per la pilleria, i el rigor i la seriositat, per la frivolitat i la irresponsabilitat. Però del que vull escriure avui és de quatre obvietats.

L’aturat o l’aturada és una persona que vol treballar i no pot. A la nostra societat des de sempre s’ha considerat el treball com el principal element de socialització; aquest ha de ser exercit amb dignitat i amb drets perquè sabem que, al llarg del temps, aquests drets conquerits en el món del treball han esdevingut drets de ciutadania. Que el 42% dels nostres joves estiguin a l’atur és una tragèdia per a tota la societat i per a ells, per a cadascun dels joves que no pot treballar, un drama que els condiciona la vida. No només amb formació –amb la importància que té, i penso que encara se n’hi ha de donar més–, albiraran un futur; necessiten oportunitats i, sobretot, han de saber que tenen un futur i que podran construir el seu projecte de vida.

I de la persona immigrant, què n’hem de dir? Copio literalment: “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida […] És una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses […] L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora”. Què té a veure aquesta Catalunya que volem, Estatut d’autonomia dixit, amb els discursos oportunistes, xenòfobs i racistes que alguns estenen i proclamen pels nostres barris, pobles i ciutats, amb el silenci còmplice i vergonyós d’altres. El fet migratori és inqüestionable i la societat ha de percebre la seva perdurabilitat en el temps i també ha d’entendre que és un procés social, que, com tots, s’ha de gestionar, amb els seus reptes i oportunitats.

Les dones s’han anat incorporat al treball productiu, i en les darreres dècades s’ha fet al mateix temps que creixia l’Estat del benestar, en quantitat i en qualitat. Ara, amb la crisi econòmica, hem de procurar que els retrocessos en l’ocupabilitat de les dones i l’aprimament de l’Estat del benestar, que cal combatre, no ens faci canviar els valors de la igualtat que encara estant costant tant d’assumir entre àmplies capes de la població.
I això em porta a una altra obvietat: la nostra vida en democràcia. De democràcia, el mes passat, se’n parlava molt, tot recordant el 23-F. Democràcia no només és votar de tant en tant i exercir els drets bàsics; això és llibertat. Democràcia no és només igualtat, una paraula que expressa la no-discriminació, el llarg camí que ens queda per fer i la lluita, que ha de ser aferrissada, per assolir-la… Quan i com? La democràcia és llibertat i és igualtat però és també fraternitat: no veure l’altre com a adversari o enemic sinó com el meu germà. Defensar la democràcia avui és lluitar perquè no ens la buidin de continguts, de drets, dels drets de cada dia: a la salut, a l’educació, a una feina, a l’habitatge, a un treball digne…: el que anomenem drets de ciutadania. Defensar la democràcia és també fer arribar als polítics la nostra exigència que governar no és només fer gestió; és, per damunt de tot, promoure la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Obvietats que ara no ho semblen tant o, per ser més rigorosos, els poderosos no volen que ho siguin.