Núvols d’estiu o canvi polític

Sempre hem parlat sobre la democràcia, la convivència, els drets fonamentals partint d’un diàleg de gent madura i amb capacitat de raonar. Sempre s’ha participat d’una manera activa per part dels ciutadans autòctons i immigrants que creuen en la convivència i el desenvolupament pel bé de la societat.

Com a principi, sabem que la caravana passa i els gossos borden. Això vol dir que el camí de la convivència que s’ha començat i la inversió de temps i esforç no poden caure en sac trencat. La convivència no és un mitjà estratègic per arribar a altres objectius, sinó un fi en el qual creiem a fons i que hem de defensar amb tots els mitjans possibles. I si per una banda volem lluitar contra els xenòfobs, per altra hem d’educat a l’immigrant en el sentit que si volen tenir drets, també hauran de complir amb les seves obligacions.

La xenofòbia ha tingut la sort, perquè alguns volen castigar els partits polítics clàssics amb el vot xenòfob. Altres no han anat a votar perquè estan cansats de la política. A aquests se sumen els “acampats” a les places que estan contra moltes polítiques públiques de les quals discrepen frontalment. Segons uns observadors de la vida política: “els poders polítics no li donen a la màquina de fabricar bitllets sinó que ens apreten més als que ja paguem”. Però deixar de votar és un error estratègic, perquè aquest acte ha deixat el camp lliure als partits radicals i als xenòfobs. I per aquest motiu han tingut més presència. Un error pel qual haurem d’aguantar les conseqüències durant quatre anys. A menys que per una raó o altre es convoquin eleccions anticipades. Les revoltes àrabs i la d’Islàndia són un exemple. A Islàndia, el poble ha fet dimitir un govern al complert, s’han nacionalitzat els principals bancs, s’ha decidit no pagar el deute i s’ha creat una assemblea popular per reescriure la seva Constitució.

I realment tal i com es desenvolupen les novetats a les places, sempre que un destí anònim espera la vida política. L’ambient a les places segueix sent una mescla de reivindicació i festa. Les comissions s’han organitzat en tallers i activitats. A més que els acampats han demostrat que una harmonia entre immigrants i autòctons és possible, confirmant que la indignació toca a tots i que estem al mateix vaixell.
En fi, que la xenofòbia ha pujat una mica, és significatiu però no important. Sempre el radicalisme i la xenofòbia ha acabat de mala manera i la seva extinció és qüestió de temps i maduresa del poble.

El radicalisme polític i religiós són dues cares de la mateixa moneda. I els joves àrabs han demostrat que el radicalisme religiós no té raó d’existir i que podem aconseguir alguna cosa més de manera pacífica i dialogant. Esperem que el que passa en el nostre país sigui només un núvol d’estiu, i que la joventut pugui agafar la iniciativa per retornar la societat a l’equilibri. Als polítics, la història els jutjarà, esperem que se sumin als moviments juvenils i que no es perdin en els interessos partidistes.

La premsa internacional planteja un altre punt de vista sobre les acampades i la pujada de la xenofòbia. Una imatge que mai havia esperat del meu país d’acollida. Segurament això tindrà una repercussió sobre la imatge del país líder del diàleg intercultural.