Normes i càstigs

1 de gener de 2011, a primera hora del matí un jove surt de casa carregat de llibres que semblen de text i s’adreça als contenidors que té al davant de la porta. De fet, només camina uns pocs metres i sense el més mínim esforç llença el feix de paper a l’espai equivocat, en el de la brossa. No s’hi ha fixat? Se li’n fot? Són els efectes de la festa de la nit anterior que l’han deixat dispers? Estic a punt de dir-li una cosa, però dubto i no em dóna temps mentre s’escola de nou en la porta per la qual ha sortit. Vivim en una societat en la qual les prohibicions ens provoquen urticària, però en el context d’una gran majoria que no fa el que el pacte social determina. Fa anys, una alcaldessa socialista em va dir, profèticament, que “Fins ara hem lluitat pels drets i a partir d’ara ens caldrà lluitar pels càstigs”. Aquesta és una reflexió profunda que embolcalla una societat que ha posat el déu al cos de les persones: tothom es veu valent d’infringir-ho tot, les normes són per a una minoria i no passa res. El temps de les persones educades sembla ja llunyà i utòpic en aquest món, on els protagonistes maleducats i grollers, que veiem passar i triomfar pels programes de la televisió com Gran Hermano, són la normalitat. Quan en Carnestoltes regna tot l’any, malament. Quan el miserable és l’exemple, pitjor. Quan la norma és que no hi ha normes, més malament encara, perquè aquesta és una situació que no acaba durant indefinidament. En el temps de la desídia i de mirar cap a l’altra banda, sempre, és quan es cove l’ou de la serp verinosa.