Nit de Magreb suprem al Parc Central

El port d'Alger, la Plaça de Djemaa El-Fná de Marrakech, el Passeig Maritim de Tànger, els dos lleons d'Oran; ahir dissabte dia 8, el Parc Central va viure una nit poderosament evocadora, que va traslladar durant unes hores a les més de dues mil persones que s'hi van congregar, magrebins en la seva àmplia majoria, ben lluny de Mataró, a les terres de més enllà de l'Estret que un dia van haver de deixar enrera. Un melangiós, encara que també festiu, viatge de retorn a casa, a cavall de la música de Khaled i Idir, protagonistes de la nit Maghreb Suprème programada pel festival Cruïlla de Cultures. Escenes molt semblants a les viscudes feia una setmana al mateix recinte en el concert de Bersuit, amb més d'un miler d'argentins amb banderes nacionals i samarretes albicelestes que, sense oblidar-nos de l'element musical, eren allà per, almenys un dia, poder dir “aquí estem”.

“Em sento com a casa” deia l'Ahmed, de 17 anys, mentre mirava al seu voltant. Aquest jove d'origen marroquí es va plantar al Parc amb quatre amics per ballar a ritme de raï. Normalment escolta la mateixa música que els seus “amics d'aquí” (com diu ell), principalment hip hop i reggaeton, però no volia perdre's l'oportunitat de veure a Khaled, un cantant que li “agrada moltíssim”. Recordava el seu darrer concert de música del Magreb a la ciutat, el de Nass Marrakech ara fa dos anys al Sarau. “Trobo a faltar més actuacions com aquestes”, reclamava.

No gaire lluny corria en Hassan, nascut a Tànger i que porta tretze anys a Catalunya. Viu a Vilafranca del Penedès i s'aixeca cada matí a les sis per anar a treballar a Lleida. Era a Mataró per visitar el seu germà i volia “aprofitar l'oportunitat” per veure a Khaled. Li preguntàvem si sentia que aquella era una nit especial, al veure's rodejat de tants compatriotes. “M'és indiferent. Jo no estableixo diferències, totes les persones som iguals” responia, segons abans que Khaled, la gran estrella d'aquesta segona edició del Cruïlla, aparegués per fi a l'escenari quan faltaven vint minuts per les dues de la matinada, enmig d'un ambient distès i relaxat que, lamentablement, es va veure un pèl truncat per alguns incidents aïllats, els únics que ha viscut el Cruïlla. Un grup de persones va intentar entrar sense pagar al recinte i es va enfrontar amb els cossos de seguretat de la porta d'accés al parc, amb llançament de pedres inclòs.

Una gran jornada pel poble amazic
Aquesta llarga nit dedicada a la música del Magreb la va iniciar Nour, el nou projecte del cantant de Cheb Balowski, seguit per Ouaden, la proposta musical més arrelada a la tradició de tota la vetllada. Ambdues bandes van escalfar l'ambient per a l'entrada a l'escenari del cantant algerià Idir, portaveu i figura emblemàtica de la cultura amazic. Hores abans, el col·lectiu amazic de Mataró havia expressat en un comunicat la seva “alegria” per la invitació del Cruïlla a Idir, qui “des dels anys 60 canta defensant la identitat amaziga, que sempre s'ha volgut marginar i trepitjar per part dels governs dels estats del nord de l'Àfrica”. Més enllà de connotacions polítiques, Idir i la seva banda van oferir durant prop d'una hora un concert en què la música tradicional del nord d'Àfrica era filtrada per elements més propers al pop que la feien accessible a tot tipus de públic.

Mans i mòbils a l'aire
L'entrada de Khaled i la seva extensa banda a l'escenari va venir acompanyada de centenars de mans alçades, la majoria de les quals empunyant un telèfon mòbil que havia d'immortalitzar el moment amb una foto o un clip de vídeo. Una gran expectació que l'algerià i els seus escuders (guitarres, bateria, seccions de corda i vent,...) es van encarregar de saciar gustosament. El carisma en escena del cantant nascut a la ciutat d'Oran és innegable i va ajudar a desfermar del tot la festa al Parc, on van ballar fins els més tímids i escèptics gràcies a l'intens ritme d'uns temes que se succeïen sense descans. Què Khaled porti anys i anys tirant de les mateixes cançons de sempre, amb un discurs musical que en alguns moments frega perillosament el pastiche i que comença a mostrar signes d'esgotament és una realitat que, sortosament, va ocupar un lloc poc destacat en l'escala de preocupacions del públic.

Llegeix la crítica musical d'Eloi Aymerich
Mira el vídeo de l'inici d'Aisha