Necessitat Vital

Josep Serra senyoreja amb la seva contundent abstracció les sales superiors de l’Ateneu Caixa Laietana, amb una exposició titulada “Necessitat vital” esdevinguda auto homenatge en els seus trenta anys d’activitat expositiva.

Entrar en la mateixa és un cop dur. Les quatre peces que dominen la sala impressionen. Son unes obres intenses, que parlen per si soles i que et conviden amb la seva força a penetrar en l’univers que l’artista argentoní ens ofereix sense por,amb el sentiment que dona la certesa de saber que un està en el camí idoni.
Un impacte que és el preludi dels que trobarem a la mateixa sala i a les del Museu del Càntir i la Casa Gòtica d’Argentona, i la barcelonina Setba, que acullen el total de la mostra, recollida en un magnífic catàleg llibre.

En Josep Serra va arribar a l’abstracció després d’un pas ferm en la figuració tradicional i passar per el sedàs del realisme màgic. Però estava clar que aquell simbolisme sotmès al pragmatisme formal del realisme l’encotillava i no li permetia el desgavell expansiu de la seva força pictòrica. D’aquí el seu trencament i la seva evolució cap una abstracció de clara remembrança amb l’expressionisme abstracte americà. Un concepte creatiu esdevingut per a ell, una veritable necessitat vital, com explicita amb el títol de l’exposició.

L’autor no ha volgut fer avui mirada enrere i sí presentar la seva realitat actual. Obra un xic anterior a Argentona, amb una vesant potser més dolça i poètica, però igualment intensa, seduint amb un estira i afluixa d’intensitats que serveix per penetrar en la seva filosofia artística.
Però està clar que el pes de la celebració està a l’Ateneu. Abstracció pura i dura. Sense concessions. Obra sobre tela i essencialment en grans dimensions a la sala inferior i rotunda obra sobre paper, en la que sense perdre un gram de la força hi ha un desig més intens de sensibilitat, en una abstracció més íntima i propera. Tot, en aquesta aposta de la frase de Mark Rothko que encapçala el catàleg i que diu : “ No soc un artista abstracte. Tan sols m’interessa expressar emocions humanes”.

Unes emocions que marquen tota l’exposició. Recolzat en un domini tècnic escaient, amb una paleta jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça, tot fa que passejar-se per l’exposició sigui fer-ho per un món ben proper al propi. D’aturar-se davant de cada obra i intentar racionalitzar-la esdevé un exercici de psicoanàlisi personal que va més enllà del plaer estètic que les obres puguin pregonar. Caos ordenat en un equilibri adient. Ritme desfermat, controlat mitjançant l’ús del gest i el color. Simfonia pictòrica que va molt més enllà de l’eterna dualitat abstracció / realisme, per fer entendre perfectament que l’art sols és art quan existeix creació i comunicació.

Per això que recomanem molt aquesta exposició. Ho fem amb més intenció encara per aquells esquerps a l’abstracció. Submergir-se en la mateixa amb els ulls ben oberts, comporta adquirir un nou concepte de bellesa plàstica (interior i exterior) i permet copsar un concepte tan bàsic, com menyspreat, de que l’abstracció no son mai quatre ratlles, quatre taques i uns colors, col•locats tant se’n don, i sí és un concepte plàstic i estètic complex, que permet expressar amb tota intensitat les sensacions personals més íntimes, i les emocions externes més intenses.

Una intimitat que se'ns ofereix pura, neta, sense mistificacions,. Una intimitat que anirà parella a la nostra. Una intimitat que sols saben expressar els veritables artistes. I no ho dubtin, en Josep Serra, n’és un d’ells. I per el vist en aquesta magnífica “Necessitat vital”, ja és un dels “bons”.