Muriel Casals, res sense mesura

Fins i tot aquells que en podríem dir adversaris polítics o dialògics no s’ha estat de prodigar elogis a la presidenta d’Òmnium Cultural i diputada de Junts pel Sí en l’escaiença del seu traspàs.

El seu semblant físic, que podia mostrar una certa feblesa, amagava una fortitud d’esperit i capacitat de feina extraordinàries. Presidenta d’Òmnium Cultural va assenyalar el rumb de l’associació que calia emprendre a fi de fer realitat el somni de tants catalans per assolir la plena sobirania del nostre poble.

Li corresponia a Òmnium Cultural emprendre aquest camí?

Si la divisa de l’associació que va presidir diu: llengua, cultura i país, pot haver-hi més garantia de llibertat per a la llengua i cultura pròpies que la plena sobirania política que no sigui la independència?

Quants anhels no assolits per al català, quantes frustracions hem hagut de patir per a la cultura i per al país en general depenent de l’ Estat espanyol?

El seu lideratge des d’Òmnium Cultural ha estat reconegut per la societat com ho demostra el nombre de socis que l’associació ha assolit, cinquanta-quatre mil al llarg dels anys de la seva presidència.

Muriel, nascuda a Avinyó, filla d’exiliats, ha estat una dona en constant transformació, una dona amb capacitat negociadora a tots nivells i admirada per la seva mesura mai estrident però eficaç com cap altra. De capteniment amable, ha esdevingut el somriure de la revolta del poble català vers el seu alliberament.

Alliberament complert, nacional i per a una societat justa. Sempre disponible al servei de la nació. “ Volem assolir un somni, però el somni ja ho som nosaltres “, havia dit.

No és freqüent en la societat i, concretament en el món polític, tanta coincidència en valorar la tasca i el servei d’una persona com s’ha esdevingut amb aquesta dóna extraordinària amb el qual hem pogut compartir els moments més gloriosos del nostre procés d’alliberament nacional amb les dificultats i entrebancs que ha comportat.

Ella, però, sens defallença ha maldat amb un capteniment que tingut per premissa la frase escrita pels clàssics “ Res sense mesura “ Però tot per Catalunya i la seva llengua i la seva cultura i el benestar de la seva gent.

Que la terra li sigui lleu. Deixa, però, el record i l’exemple inesborrables en l’esperit de tots els homes estimen la justícia i la llibertat.