Motivació i lideratge

Clint Eastwood continua fent gala de la saviesa adquirida i de l'envejable capacitat, que ha anat depurant en els darrers anys, de comunicar amb idees molts senzilles grans lliçons de vida. En el seu excés de convencionalisme i previsibilitat, Invictus no és potser una de les seves millors pel·lícules, i sens dubte desllueix al costat de la seva obra anterior, la extraordinària Gran Torino. Però tot i això enllaça de manera molt coherent amb el discurs integrador que defineix darrerament la seva filmografia i que sembla el resultat d'una certa presa de consciència social i política. Invictus reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a fiançar el sentiment d'unitat a la Sud-Àfrica post-apartheid. Morgan Freeman presta la seva solvència habitual per interpretar a Nelson Mandela amb alguna cosa més que pur mimetisme. No aprofundeix excessivament en la persona o la trajectòria política globla del personatge que, tot sigui dit, és mostrat amb poques fisures. Però no és la intenció d'Invictus la de fer una biografia política a l'ús. Més aviat, Eastwood tria Mandela com a exemple d'un tipus de lideratge savi i integrador que motiva sense imposar, ajudant als demés –en aquest cas, al capítà de l'equip de rugby- a trobar en ells mateixos la força necessària per fer realitat un objectiu comú positiu i enriquidor per a tothom. Interessant i molt positiva resulta, al mateix temps, la visió de l'esport com a vehicle polític, però sobretot, com a poderosa eina per a la unitat i la cohesió social.

espaiisidor.blogspot.com