Moral pública i el poder del periodisme

La tensa i turbulenta relació existent entre periodisme i poder és el tema principal de l’obra de Pere Riera que va aterrar aquest dissabte al Teatre Monumental. ‘Desclassificats’ sovint et pot fer recordar a altres fenòmens del gènere audiovisual en el que apareix un lligam profund de les relacions de tots dos poders. Tot i l’escassetat de referències temàtiques similars amb aquesta obra tenint en compte l’explotació dels grans tòpics comercials que predominen en el mercat cultural, és cert que encara hi ha vestigis que sobreviuen. ‘Good night, and good luck’ és un clar paral·lelisme no gaire llunyà. Ho és fins i tot en l’entrevista que Edward R. Murrow concedeix al senador Mc Carthy, la qual fa recordar a la pròpia essència de ‘Desclassificats’, una trama construïda a través d’una entrevista d’Emma Vilarasau a Toni Sevilla encarnant la periodista del compromís públic amb el polític corrupte. No obstant, és en aquest punt on hi ha diferències que sovint cauen en l’arquetip contemporani, en el cànon que sovint ens transmeten els referents mediàtics.

En el cas de ‘Desclassificats’, l’amagament de la veritat acaba sent un desenllaç que planteja la idea de l’escàs poder del periodisme, una idea que es correspon a un cas de privadesa íntima d’un mandatari polític. Trencant amb això, el film de George Clooney ofereix un clar desenllaç evocador a la veritat, una seriosa trama on el paper del periodisme contribueix en gran part al final de la caça de bruixes en els Estats Units, un fet de conseqüències socials. Amb tot això es pot dir que l’abús de menors com a cas particular no és un tema d’afectació social en comparació. No obstant aquesta diferència, Pere Riera ha encertat en el tractament minuciós d’una obra amb una gran potència temàtica, però s’ha oblidat dels veritables problemes de la societat substituïnt-los per un cas més proper per al periodisme groc. En aquest sentit manca un arrodoniment de la trama, ben construïda i representada, però poc jerarquitzada quan a repercussions socials. Per la seva banda, l’escenari combina tonalitats de color pastís que es corresponen amb la serietat de la trama, no recorrent excessivament ni a colors rainbow ni a tons massa foscos que proposarien un fil conductor més adient per a productes d’Stephen King. Pel que fa als diàlegs, Riera aposta per tocs còmics de sexualitat picaresca que retraten la primitivitat dels impulsos humans, sempre presents independentment dels tipus de càrrecs que es posseeixen. En contraposició, la imatge de la periodista atractiva i aparentment segura de si mateixa i la concepció del polític arrogant que manipula la opinió pública mitjançant el suborn són dos retrats estereotipats que conformen la caracterització clàssica d’aquests dos personatges. Així doncs, vindrien a recordar imatges com la de la periodista de TV3 Núria Soler o del mateix J.M Aznar, sobre tot en termes capilars. Pel que fa al cap de premsa del govern, Abel Folk interpreta un majestuós paper en el que el dubte i la seducció són dos de les seves armes predilectes.

En conclusió, el Teatre Monumental ha acollit una obra amb una gran reflexió temàtica, tot i tenir algunes desviacions de les veritats preocupacions públiques. Temes de debats socials que, a l’hora conviden a pensar en com tot pot canviar de rumb de la nit al dia, tan sols amb un esdeveniment que ho giri tot. Com una trucada pot conduir-te a situacions en les que has de triar un camí o l’altre. Les nostres decisions ens afecten a nosaltres mateixos. Però, si tenim un càrrec de responsabilitat social, les nostres decisions poden recaure en un gran número de ciutadans. ‘Desclassificats’ n’és un clar exemple d’aquesta obligació moral.