Models de direcció i legitimitat

Per si encara no ho estava prou, el curs escolar pot escalfar-se encara més si – com sembla – acaba publicant-se el decret de direccions dels centres públics. Un decret del que, alguns mitjans, només en destaquen una minúcia: la facultat sancionadora dels directors davant de faltes lleus dels seus col·legues. Però que, si en sabem llegir bé el seu abast, té una trascendència molt gran en un tema molt diferent: el model de govern, de participació en la gestió, de mecanismes de decisió d’un centre.

No és fàcil trobar candidats per a aquesta difícil tasca que és la direcció dels centres educatius. En el cas dels centres públics, a més, s’afegeix la coincidència d’una complicada doble representació: el director – o la directora – és el màxim representant de l’escola davant de famílies, entitats i administracions externes a l’escola, però també és la representació del titular – és a dir, la Generalitat – de cara endins: davant dels alumnes, les famílies que hi porten els fills i filles, davant dels professionals que hi treballen… Un complicat doble paper. Que no és fàcil ho demostra el fet que un percentatge important d’aquests centres tenen els directors i o directores nomenats per l’administració i no escollits pels representants de cada centre, perquè no s’hi ha presentat ningú. I, per fer el càrrec més atractiu, el decret – ara, de moment, només projecte - posarà sobre la taula un seguit de mesures que poden resultar llamineres a segons qui (i, el que és piotjor, potser, molt llamineres a també segons qui): l’establiment d’una categoria superior anomenada “direcció professional docent” i la consideració d’autoritat pública, la consolidació d’uns complements retributius en funció dels anys que s’ha exercit la direcció, la possibilitat de deixar de donar classe amb alumnes, la possibilitat d’arribar a la direcció d’un centre sense haver de presentar i defensar un projecte de direcció, … Tot plegat, unes condicions que - en alguns casos excepcionals - poden ser interessants però que, aplicats de forma generalitzada, podrien fer canviar molt el model de direcció democràtica i arrelada al projecte educatiu d’un centre.

Crear una categoria superior que “alliberi” els que han sigut directors de tornar a la docència i de relacionar-se amb els companys i companyes d’un centre d’igual a igual crec que és exercici innecessari. És cert que hi ha vegades en què s’han d’adoptar decisions arbitrant entre companys; però si les decisions responen a un parer compartit (per l’equip directiu, per l’equip de coordinació pedagògica, per l’equip de professors, pel consell escolar, …) no hi ha d’haver cap problema en assumir el paper de representant de l’opinió i dels drets col·lectius de la comunitat educativa d’aquell centre a l’hora de prendre-les. Més ben dit; aquest és el sentit democràtic d’aquest càrrec i l’autoritat real que representa i que li dóna autèntica legitimitat. Qui actua així, no ha de ser “rescatat” per ningú; ans al contrari, fa mèrits per ser reconegut per aquesta mateixa comunitat com a bon representant seu. Hi ha una autoritat millor?

El treball a l’escola és, fonamentalment, un treball amb persones. Començant pels alumnes. Per això, un director o directora no hauria de perdre mai el contacte amb aquests alumnes, no hauria de deixar mai de tenir “hores de classe”. Si no, quin seria el vincle d’aquest càrrec amb el que constitueix l’essència de la nostra feina? Quina legitimitat pot tenir davant dels que exerceixen la seva feina, sobretot, amb alumnes?

Pel sacrifici personal, social, temporal i familiar que – indiscutiblement, ni que sigui de forma parcial - comporta l’exercici de la direcció, potser no queda més remei que atorgar-li la condició d’autoritat pública, sobretot pensant en alguns incomodíssims casos amb persones adultes que no tenen clar el caràcter de servei públic que té una escola. I, potser, tampoc no està malament que es consolidin alguns beneficis un cop acabat el periode de direcció. Ara bé, qui millor pot saber si aquella persona ha complert bé amb les seves responsabilitats, ha defensat els interessos de tots i totes, i ha estat un bon representant de la comunitat educativa d’un centre són – precisament – els companys de feina, les famílies i els alumnes als que ha servit. Per això, en l’avaluació de la feina feta com a director o directora (que dóna lloc a la consolidació d’aquests beneficis) no n’hi ha prou amb l’avaluació que es faci des de fora de l’escola; ha de ser igual de rellevant el que es valori des del mateix centre. I això sí que és important en el model de direcció que pot acabar-se imposant.

Un director o directora que sempre és vist com un personatge que dicta des d’un despatx allunyat, fora del marc d’un equip directiu, d’un equip de professors i que apareix deslligat dels alumnes, famílies, companys de professió, … deslligat del projecte educatiu que dóna sentit a tot en un centre: quina autoritat té? Quina legitimitat? La democràtica és la que li ve atorgada per la representació comunitària que se li delega. La del decret és la que porta implícita la possibilitat de “rescatar” aquesta persona d’una comunitat que no és la seva per portar-la a un altre lloc, a una altra comunitat que no cal, tampoc, que sigui “la seva”.

Un decret, per molt bo que sigui, mai no podrà substituir la legitimitat democràtica. I això és el que defineix de veritat un model de direcció. Molt més, doncs, que la facultat per intervenir en faltes lleus de col·legues. Segons en quin marc es faci aquesta intervenció – i, sobretot, en nom de qui!- la seva trascendència pot ser radicalment diferent. Qüestió de models de direcció. I de legitimitats.