Un model en liquidació?

Fa poques setmanes el govern de la Generalitat va anunciar el trasllat de la Fundació Tic-Salut a Barcelona. S’acaba així la presència d’aquesta institució a la nostra ciutat on es va situar des de la seva creació l’any 2006. Més enllà, per les formes i pel fons, de la deslleialtat institucional que representa, cal veure el significat profund de la decisió: la voluntat d’acabar amb un model territorial que el tripartit va començar a desenvolupar a partir de l’any 2003 i que poc a poc els successius governs catalans han anat liquidant. El model que alguns anomenàrem la Catalunya en xarxa: distribuir pel país organismes i entitats governamentals d’àmbit nacional creant un potent xarxa territorial de ciutats i pobles.

Tenien tots aquests projectes la particularitat de ser compartits amb els ajuntaments en una clara política de retornar capacitats de decisió a les ciutats, empoderar-les a entorn aquests projectes i articular-les territorialment. Es buscava, i gairebé sempre es trobava, la complicitat municipal per enfortir els projectes i fer-los útils a la pròpia ciutat i a tot el país. A Mataró en tinguérem alguns experiències interessants com la Companyia resident de dansa Trànsit, el Centre d’art de can Xalant i la mateixa Fundació Tic-Salut. Les dues primeres desapareixeren amb l’excusa de la crisi econòmica i a la darrera se l’emporten ara a Barcelona.

Generar sinèrgies amb altres agents, sumar massa crítica, crear un clúster potent entre el món de la salut i el de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. I en moment en el que Tecnocampus es consolidava i començàvem a projectar els nous graus en Salut que s’imparteixen a les escoles universitàries. Eren temps de relació molt fluïda amb els governs dels presidents Maragall primer i Montilla després. Res a veure amb les relacions tenses o inexistents dels governs anteriors, i als fets i les inversions em remeto. El decidit impuls de la consellera Geli, amb la direcció d’en Joan Cornet i l’aportació destacada dels mataronins Josep Mañach i Joan Guanyabens la fundació es va consolidar, primer a les dependències de l’antiga Escola Universitària, després a Vallveric en espera del trasllat definitiu al Tecnocampus  l’any 2010. La feina es va fer i es continua fent amb rigor i alta professionalitat i han situat la fundació com a referent en el seu àmbit. Cap excusa doncs sembla prou vàlida per justificar aquest trasllat i més quan es tracta d’una entitat altament tecnològica i per tant sense cap limitació territorial. Podia estar a Mataró o a qualsevol altre punt del país, però es va triar Mataró i això va ser tota una declaració de voluntat política que ara es posa en qüestió amb silencis massa evidents i sortides de to innecessàries.

Perd Mataró però també perd Catalunya. Tornem a un model centralitzat amb l’excusa economicista? És el que millor convé al país? Un model on tot comenci i acabi a Barcelona? Convertim el país en un seguit de ciutats i pobles sense perspectives? Quedarà la resta del país com el pati del darrera on només es situa allò que és imprescindible en el territori proper i aquelles instal·lacions que ningú voldrà prop seu?

Perdoneu, però massa republicà no ho sembla tot plegat.