Miguel Àngel González porta la seva passió pel cos humà a l’Espai Capgròs

“M'apassiona el cos humà. Es tan perfecte que m'al·lucina” explica Miguel Àngel González, protagonista de l'exposició del mes de maig a l'Espai Capgròs. Un pintor i escultor argentí, afincat a Lleida des de fa 14 anys, obsessionat per l'esser humà, en el seu aspecte corporal com en els coneixements que atesora i la seva capacitat per fer el bé i el mal. “Em preocupa com l'home pot mostrar-nos al mateix temps les coses més belles i les més rastreres” assegura l'artista. “A vegades som com una riada, perquè ens ho enduem tot per davant”.

L'esser humà és, per tant, el fil conductor de la mitja desena d'escultures en ferro i la dotzena de pintures que González presenta a l'Espai Capgròs. A l'argentí no li agrada parlar d'estils o referents artístics per definir la seva obra. “No busquis en mi tècniques ni tendències, busca en mi quelcom que et parli de la humanitat. Aquesta és la meva única meta amb la meva obra”. Segons el seu parer, “no hi ha art modern ni antic, ni tendències artístiques millors o pitjors. Tant sols hi ha una cosa fonamental: que l'art agradi, que aporti coses positives, que serveixi per viure”. Tanmateix, reconeix que hi ha “mestres” que en ocasions l'han servit d'inspiració: un ventall eclèctic de noms que va des del dibuixant de còmics Burne Hogarth (el creador de Tarzan) fins a genis com Picasso, Dalí o Miquel Àngel (tots ells també amb una gran predilecció pel cos humà).

L'esperit humanista de González també es tradueix la voluntat de l'artista de despertar consciències i convertir la seva obra en un cant de protesta. “Desgraciadament la gent avui en dia està molt insensibilitzada” lamenta González. “Això es deu a l'obsessió de la gent per acumular patrimoni, que en teoria ens ha de donar seguretat i felicitat però que al final ens acaba esclavitzant. El consumisme ho emmalalteix tot”. El pintor i escultor creu que l'art també està afectat per aquesta tendència. “L'art es materialista, ja no es dirigeix a l'esperit, quan mai havia estat així. L'art s'ha creat per volar, per somiar. Però l'ésser humà ha perdut aquesta capacitat de somiar”.

Per González, l'art és una teràpia. “És el que em permet suportar els avatars de la vida, és el què em manté viu”. “L'art és l'únic que pot vèncer a l'amor” afegeix. González és conscient que la seva atzarosa vida dóna força a les seves obres. “Sempre lluito contra les tempestes, perquè sortir-ne airós és una passada” assegura, “però sovint em pregunto si les meves obres tindrien la mateixa força si no hagués de lluitar constantment, si demà mateix em toqués la loteria”.

Nascut per volar
Entre les tempestes que ha hagut de combatre, hi figura un dolorós procés migratori des de la seva Argentina natal fins al Segrià. “A Argentina, viure de l'art era una quimera. Jo estimava el meu país i la meva gent amb molta força, però va arribar un punt en què vaig adonar-me que el més important era jo mateix”. Per González va ser l'hora de veure si vertaderament podria arribar a ser allò que volia ser, i va creuar l'oceà. “Em vaig tallar les cames, vaig començar des de baix de tot, però amb un gran caudal de coneixement. L'home ha nascut per volar, tonto qui no ho vegi. I si cal tallar-se les cames per prendre el vol, doncs es fa”.

Inauguració · Dijous dia 26. A 2/4 de 8 del vespre a l'Espai Capgròs (C/ Sant Benet, 16-18)