Mathias Enard: ‘Es la matèria de la ficció la que dóna forma al llenguatge’

Cita literària d’alt nivell la que va viure ahir dimecres la llibreria Robafaves amb els escriptors Mathias Enard i Robert-Juan Cantavella, en el marc del cicle Nous Narradors Contemporanis que organitza ACM en col·laboració amb l’IMAC. Enard, d’origen francès i afincat a Barcelona, i Cantavella, nascut a Almassora i també resident a la capital catalana, són dos autors entrelligats, de la mateixa generació i traductors l’ún de l’altre. Cantavella ha firmat la traducció al castellà dels dos i aclamats darrers llibres d’Enard (Zona i Hábladles de Batallas, Reies y Elefantes) i Enard acaba de fer el mateix amb el primer títol de Cantavella (el recull de contes Proust Fiction) al francès. Comparteixen molts punts en comú, però són alhora dos autors molt diferents. Mentre el francès opta per un cànon més clàssic, narratiu, amb la voluntat de desenvolupar històries, el castellonenc és, resumint-ho en grans trets, més conceptual i postmodern. Totes aquestes convergències i divergències van donar peu a la tertúlia viscuda ahir a Robafaves.

Un dels elements comuns més clars dels dos autors és la seva voluntat d’encarar cada nou projecte literari fent ‘tabula rasa’, començant de zero, cosa que ha permès construir una bibliografia variadíssima, sovint sense relació entre un títol i l’altre. Un fet que es fa especialment patent en el cas d’Enard, capaç de construir el desfermat monòleg interior d'un espia francès en més de 500 pàgines a Zona i, en la seva novel·la següent, un breu i contingut relat històric sobre l’artista Miquel Àngel a Habladles de Batallas, Reies i Elefantes. “És la matèria de la ficció la que acaba donant forma al llenguatge”, va explicar Enard. Segons ell, cada nou projecte que se li acut “ve acompanyat de la seva forma de ser narrat”. El contingut dóna l’estil, la veu de l’artefacte literari, i no del revés. Cantavella també es va mostrar partidari que cada projecte “tingui autonomia pròpia”. Ho demostra també la seva trajectòria literària, on els contes metaliteraris (Proust Fiction) que revisen amb humor i ironia grans cànons de la literatura, es combinen amb reminiscències al periodisme gonzo i a la política (El Dorado, un al·lucinat viatge a Marina d'Or i la costa valenciana) i homenatges a la literatura pulp d’autors com Curtis Garland i les seves “novel·les de duro” (Asesino cósmico).

Sobre el poder de les influències
Enard i Cantavella també van parlar de les seves influències. L’escriptor, traductor i periodista d’Almassora va mencionar noms com Juan Goytisolo o Hunter S. Thompson i va destacar que en cada llibre s’inspira en “models que són molt evidents”. Opta per no amagar les cartes amb les que juga, però ho fa amb baralles diferents, ja que al fer servir estils diferents en cada llibre, necessita “referents distints” en cada ocasió. Enard, en canvi, va apuntar que amb el pas del temps, l’escriptor va adquirint veu pròpia i es “distancia” d’aquelles influències tan fortes que, de jove, fins i tot són capaces de fer-te canviar la manera d’escriure. En el seu cas, va citar l’escriptor austríac Thomas Bernhard com “una d’aquestes veus tan potents que s’enganxen a la pell”.