Vint anys al costat dels avis orfes d’amor

Ara fa vint anys, quan els problemes de l'envelliment accelerat de la societat encara no estaven a l'ordre del dia, un grup d'assistentes socials i de mataronins compromesos amb el quart món, van decidir fundar una residència de gent gran exclusiva pels ancians orfes d'amor; la van anomenar Torre Llauder. “L'augment de demandes de gent gran sol·licitant ajudes per anar a viure a pensions o que dormia als carrers, al tren o als jardins ens va fer pensar en la necesitat de crear una residència especial per la gent senzilla”, explica Anna Maria Colomer, antiga assistenta social de Càritas i una de les fundadores de la residència. D'aquesta acció, que en el seu moment va ser pionera, se n'han celebrat vint anys. I encara que l'aniversari va ser el juliol del 2005, fins aquest dissabte dia 18 no s'ha pogut celebrar la festa.

Un dels trets característics d'aquesta llar, a part del fet que només poden accedir-hi persones amb pensions mínimes, és el caliu humà que si respira. “La residència es troba al mig d'un barri, situada en uns pisos de protecció oficial del carrer Sant Valentí, en el Pla d'en Boet i envoltada de veïns, fet que no aïlla els ancians respecta la resta de ciutadans i que els fa sentir com a casa; sempre el nostre principal objectiu”, assegura Fèlix Feliu, president de Càritas. Per a molts ancians l'equip de la residència Torre Llauder s'ha convertit al final de la seva vida amb aquella família de la qual fa temps que no gaudeixen. “Molts quants moren no tenen ningú, hem tramitat i hem anat a enterraments on només érem tres persones”, explica Carme Maltas, una altra membre de la junta directiva. Hi ha avis que fa més de deu anys que viuen a la residència, encara que sovint s'intenta introduir-los en una llar pública de la Generalitat.“.

Durant aquest parell de dècades la vida a la residència ha canviat molt. Actualment hi viuen vint ancians, majoritàriament homes, permanentment vetllats per set professionals i desenes de voluntaris. El principal punt d'inflexió de la història de la residència va ser quan s'hagué d'adaptar a les noves normatives dictaminades per la Generalitat de Catalunya. “Encara que som una residència molt petita, burocràticament hem de complir totes les inspeccions de sanitat, la qual cosa ens comporta que sense gent ni mitjans haguem de fer la mateixa feina que una gran llar d'avis privada” explica Mercè Puig, coordinadora del centre des de fa set anys. Un exemple, “cada setmana hem de dissenyar una dieta equilibrada i digerible pels gustos de cada avi, amb els queviures que ens serveixen des del banc d'aliments i comprant el mínim d'aliments que ens manquen”, afegeix Puig.

Un dels altres moments crítics en l'evolució del centre fou el desembre del 2003, quan els problemes econòmics eren tan greus que la direcció, “espantada” per primera vegada, es va plantejar la possibilitat de tancar. “Aleshores vam decidir iniciar una campanya de recerca de padrins i en poc temps vam assolir una colla de col·laboradors que van salvar la situació”, recorda Feliu. Els problemes econòmics, però, continuen sent el principal entrebanc. “Mai m'ha mancat un bolquer, un medicament o menjar, però sempre treballem a partir de donatius i d'ajudes”, explica la directora. Amb aquesta premissa encara és més lloable aquesta residència. Les dades parlen per si soles: les pensions dels avis són de 240 euros, mentre la seva manutenció mensualment és de 840 euros.

La necessitat de voluntaris
Totes les feines que durant una jornada tenen lloc a la residència no serien possibles sense els voluntaris: entretenir els avis, ja sigui cantant o jugant a cartes; acompanyar-los al metge, sortir amb ells a passejar o arreglar els petits desperfectes que apareixen. Sempre calen voluntaris actius i amb grans dosis de paciència. “Els voluntaris amb els avis, i recíprocament, s'agafen estima i estableixen molt bona relació”, afirma la directora. Sempre són benvingudes mans voluntarioses, això sí, adaptables als caràcters i les capacitats escasses de les persones grans.

D'històries i anècdotes, amb vint anys, n'hi ha a grapats, la majoria però, amb final tràgic. Algunes mostren la crueltat de la nostra societat. “Una vegada ens pensàvem que un senyor no tenia família i després de tres anys d'estar aquí va morir. Aleshores vam descobrir que tenia dona i fills, però cap d'ells va voler pagar l'enterrament, això sí, després van presentar els papers corresponents per cobrar la viduïtat”, explica Maltas.

La festa dels vint anys de la residència Torre Llauder -celebrada aquest passat dissabte, 18 de febrer, amb un petit acte oficial, amb la presència de l'alcalde Joan Antoni Baron, i amenitzat musicalment pel Cor Madrigalista- ha servit per elogiar la feina feta fins ara. “Càritas sempre ha anat més enllà de la caritat i de la beneficència, ha ofert un servei social ha una necessitat de la ciutat”, assegurava Feliu. Treball a favor dels desfavorits de la ciutat que l'alcalde va agrair: “La importància d'aquesta residència recau en el fet que creix de la base social i demostra que podem fer junts una societat rica en valors, vinguin de la ideologia que vinguin”, va dir Baron.