Verano Azul i l'actor mataroní Víctor Israel

Verano Azul sempre torna. Ho sabem perfectament els qui tenim més de quaranta anys i hem vist la sèrie una i altra vegada, en les nombroses reposicions que se n'han fet a la televisió. Ara, però, les aventures de Chanquete, Julia i aquell entranyable grup de nens no s'ha tornat a posar de moda perquè, com altres estius sí passava, Televisió Espanyola les hagi tornat a col·locar a la graella de la seva programació, sinó perquè en aquesta (abans de començar formalment) feixuga i insuportable campanya electoral el Partit Popular (PP) ha decidit recuperar l'obra mestra d'Antonio Mercero i relacionar-la amb un suposat èxit blau (en referència a una eventual victòria del partit majoritari de la dreta nacionalista espanyola el proper 23 de juliol, en plena canícula).

Suposo que a qui va tenir l'ocurrència de fer servir aquest eslògan i suggerir al portaveu del PP, Borja Semper, fer una roda de premsa en un escenari de sorra i ombrel·les que simulaven una platja al bell mig de la nostra península ja el deuen haver acomiadat. O potser no, aquesta no és la qüestió. El que sí és cert és que als de Feijóo i companyia la campanya se'ls ha girat en contra i han posat en safata de plata als seus antagonistes la gran quantitat d'acudits, memes i fins i tot vídeos que han corregut a les xarxes socials i també a la televisió en els darrers dies, alguns fins i tot fent servir les conegudes imatges de l'expresident gallec a bord d'un vaixell amb el seu examic Marcial Dorado. A Pedro Sánchez li va faltar temps per recordar als dirigents del PP que Verano Azul era una sèrie en què l'ecologisme tenia un indissimulat protagonisme i que no s'entén que reivindiquin aquest producte audiovisual quan el que estan fent (PP i Vox, diu Sánchez) és "carregar-se els carrils bici allà on governen". "Nuestro mundo es la tierra, cuidaremos de ella, no matéis mi planeta por favor", cantava Julia, una de les protagonistes principals de la sèrie. No tinc clar que els líders de la dreta extrema i l'extrema dreta estiguin massa d'acord amb aquesta tornada.

En un altre capítol de Verano Azul, sense dubte un dels més entranyables i recordats, Julia, Chanquete, Javi, Quique, Tito i el Piraña cantaven una altra cançó que va esdevenir himne: "Del barco de Chanquete, no nos moverán", arrel de les pressions d'un grup de promotors urbanístics (i no només) cap a l'ajuntament del poble (Nerja, a la província de Màlaga, tot i que no se'l cita pel seu nom en tota la sèrie) per construir uns edificis precisament on Chanquete cultivava els seus horts i tenia plantada en terra ferma la Dorada, el seu antic vaixell, casa seva. El cas és que el veterà pescador, interpretat per un magistral Antonio Ferrandis, que molts recordaran, es negava a vendre els seus terrenys, malgrat les sucoses ofertes econòmiques rebudes. En un moment del capítol, una representació de l'associació de comerciants del poble es reuneix amb l'alcalde per demanar-li que "faci entrar en raó" Chanquete, perquè la venda dels terrenys aportaria grans beneficis al municipi. Ja saben, allò de la "col·laboració público-privada", un mantra repetidament usat per polítics de dretes i que ha calat de tal manera que fins i tot gent suposadament progressista el fa servir. Doncs bé, a principis dels vuitanta (i sempre, des de la nit dels temps segurament) ha existit aquest afany dels que disposen del poder econòmic per incidir en les decisions dels poders públics, vestint-lo amb expressions o paraules que semblen voler dir una cosa però que, en realitat, volen dir una altra. Això de la "col·laboració público-privada" és un bon exemple, ja m'entenen.

En aquest cas, estem parlant d'un "pelotasso" urbanístic, si se'm permet l'expressió, un de ficcionat però que anticipava visionàriament el que va passar pocs anys després, arreu del país però singularment a les costes de tota la nostra geografia. En aquell moment del capítol a què em refereixo, la representació dels comerciants pressionen l'alcalde i, immediatament, visiten Chanquete per increpar-lo i demanar-li explicacions per la seva tossuderia en no voler vendre els terrenys. És precisament a aquest grup de quatre comerciants del poble a qui se'ls canta el mític "No nos moverán". Doncs bé, arribats a aquest punt de l'article, alguns s'hauran preguntat: molt bé, i què? Què fa aquesta història en un mitjà local com Capgròs? Bé, no és més que una excusa per relacionar un fet conegut, popular fins i tot, amb la ciutat de Mataró. No és el primer cop que ho faig en aquest mitjà. I aquí està la qüestió: un d'aquells comerciants estava interpretat per un mataroní il·lustre i carismàtic recordat per molts, malgrat no tenir un retrat a la planta noble de l'Ajuntament de Mataró: Víctor Israel, alter ego de Josep Maria Soler Vilanova.

En aquella famosa escena, Víctor Israel interpreta un tal Telesforo, es dirigeix a Chanquete demanat-li que els ajudi i no s'entossudeixi en la seva decisió de no vendre els terrenys a la promotora urbanística i manté un breu diàleg amb el personatge interpretat per Ferrandis. L'excusa del retorn a l'actualitat de Verano Azul crec que és bona per recordar una de les grans figures artístiques que ha donat la nostra ciutat i que, segurament, els més joves (i potser també alguns no tan joves) no coneixen.

Víctor Israel va néixer el 1929 (a Barcelona, Puig-reig o Mataró, segons les fonts) i va morir el 2009, amb vuitanta anys. Estudiant dels Salesians de la nostra ciutat, on va rebre un homenatge el 2006, va ser un home culte i amb formació més enllà de l'art dramàtic (va estudiar també comerç, psicologia, filosofia, relacions públiques, idiomes o música). A la nostra ciutat, hi ha gent que encara recorda la seva bonhomia, el seu Seat 600 groc, la seva afecció a prendre cafè a L'Andorrana o la botiga de fotografia Kumbanyà, que la seva família regentava al local del carrer Lepanto número 9. En Ramon Casas Peña, veí d'escala de Víctor Israel a la seva casa del Camí Ral, fa referència "als seus ulls, que tant recordaven als de l'actor britànic Marty Feldman, famós per la pel·lícula El jovencito Frankenstein". Aquesta semblança amb Feldman no va passar mai desapercebuda i sovint es feia referència a ella.

Va ser un actor molt prolífic, participant en més de dues-centes pel·lícules de tot tipus, especialitzant-se en el cinema fantàstic i de terror i en els westerns. També va participar en nombroses sèries de televisió, com la citada Verano Azul (amb un petit paper), La saga de los Rius, El quinto jinete o anys més tard Hospital Central. Especialment recordat és el seu treball a la sèrie del Doctor Caparrós de Televisió Espanyola, junt a l'inoblidable Joan Capri. En el cinema, va participar a grans i recordades produccions internacionals com El bueno, el feo y el malo, amb una inoblidable escena interpretant un sergent de l'exèrcit confederal americà amb Lee Van Cleef, L'Illa del Tresor, amb Orson Welles, Pánico en el Transsiberiano, amb Christopher Lee, La Residencia, de Chicho Ibáñez Serrador i un llarg etcètera. Hi ha un recomanable article de Carlos Benítez i Montse Rovira (Serendipia) publicat al blog Proyecto Naschy que dóna molts detalls de la carrera de Víctor Israel. Allà s'explica que va treballar a les ordres de directors com Henry Hathaway, David Lean, Sergio Leone, Fernando Fernán-Gómez, Luis García Berlanga, Chicho Ibáñez Serrador o Milos Forman, i va compartir escena amb actors com Kirk Douglas, Rita Hayworth, James Mason, Jean Seberg, John Wayne, Yul Brinner, Claudia Cardinale, Orson Welles, Clint Eastwood, Omar Sharif, Mickey Rooney, Christopher Lee, Paul Naschy, Marty Feldman, Lee Van Cleef, Soledad Miranda, Javier Bardem o Natalie Portman. Déu n'hi do!

L'any 2006, va ser merescudament guardonat amb el premi honorífic "Brigadoon Nosferatu en el Festival de Cine de Sitges". Aquell any, la periodista Judith Vives l'entrevistava per a aquest mateix mitjà, arrel de la seva participació en el film "Los fantasmas de Goya", en què va participar a les ordres de Milos Forman, compartint escena amb els citats Javier Bardem o Natalie Portman. Val la pena recuperar-la, aquí. Poc després de la seva mort, el 2010, Diego López i David Pizarro van dirigir un documental que homenatjava la figura de Víctor Israel, titulat Los perversos rostros de Víctor Israel.

Com veiem, estem parlant d'una figura de l'escena, a nivell espanyol però també internacional, amb els seus orígens a la nostra estimada ciutat. Les seva característica fisonomia segurament el va ajudar en la prolífica carrera artística que va tenir, de la mateixa manera que el feia fàcilment reconeixible quan passejava pels carrers del centre de Mataró. Permetin-me en aquest punt de conclusió de l'article un apunt personal: recordo una vegada, de petit, veient una pel·lícula on hi apareixia Víctor Israel (no recordo quina) el meu pare em va dir que aquell senyor era de Mataró, com nosaltres. Suposo que en la ment d'un nen no entrava la idea que una persona de la meva mateixa ciutat pogués aparèixer a la televisió, ser famós, etc. Doncs bé, un dia, caminant per la plaça de Santa Anna, en la cantonada amb la Muralla de Sant Llorenç, me'l vaig trobar. Anava jo amb el meu pare, que em va dir: mira, aquest és el senyor aquell que és un actor famós. Hi ha records d'infantesa que no s'esborren fàcilment. I un dels meus té com a protagonista en Víctor Israel. Recordem aquell gran artista, perquè s'ho mereix.