Veïns gratant el cel

Són dels que des dels balcons, finestres o terrasses veuen els cotxes i camions com capses de llumins, les vies i els trens que hi circulen podrien haver sortit del bagul de jocs d’un infant, les esveltes xemeneies de maons de les antigues fàbriques semblen espelmes apagades d'un pastís, i en definitiva, aquests veïns abasten cada dia amb la mirada una extensió de terreny que va molt més enllà del terme municipal de la nostra ciutat. Mataró és plena de blocs de pisos, però n’hi ha pocs que superin les 12 plantes, i per tant puguin ser considerats com a gratacels segons la definició d’aquest terme d’alguns professionals del sector – per a d’altres, per denominar-se gratacel cal que l’edifici tingui un mínim de 100 metres d’alçada.

La ciutat, històricament, més aviat s’ha mirat amb poca simpatia aquesta mena de construccions, com ho demostra el cas de la Torre d’Ara, a l’entrada sud de la ciutat. El seu arquitecte, Sergi Porté, recorda que la seva idea inicial comportava “una alçada de quatre o cinc plantes més, però els responsables municipals s’hi van negar, i va acabar quedant un edifici més ‘xato’ del que volia. A més a més me’l van fer girar, amb la façana de cara a la ciutat en comptes d’estar de cara al mar”. Malgrat aquestes condicions, la construcció, inaugurada l’any 1998, és la més alta de Mataró, amb 52 metres i 30 metres més de l’antena que té al damunt, en la que hi ha el logotip de l’empresa que el va encarregar. El bloc l’ocupen oficines, i a la de dalt de tot, al 14è pis, hi treballen set persones de les empreses Prohima Internacional i Prophyl Center. “Quan ens vam traslladar a Mataró i vam trobar aquest lloc ens va semblar fantàstic, va molt bé per treballar a gust i també dóna una bona imatge de l’empresa als clients que ens visiten”, assenyala el comercial i administratiu Lluís Núñez.

Gran inauguració
A l’altre extrem de la ciutat trobem els que són els nostres gratacels més antics i que durant uns pocs anys van ser els edificis més alts de la comarca. De cantonades arrodonides, són a costat i costat de tota una illa d’habitatges que l’any 1961 van servir per solucionar en part el problema que hi començava a haver a Mataró. En uns moments en què ja s’anava consolidant la formació de nous barris a la part alta, d’altres zones de la ciutat, com aquesta a tocar de la riera de Sant Simó, també necessitaven de més pisos per encabir veïns, i va ser l’Aliança Mataronina, a través de la seva immobiliària, la que va tirar endavant aquest projecte de grans dimensions, amb 207 habitatges i 18 locals per a botigues. L’arquitecte i director de l’obra va ser Esteban Martí Coll, i les cròniques de l’època, amb el llenguatge propi del temps, explicaven amb ets i uts la solemnitat de la inauguració, a la que van assistir dotzenes d’autoritats de la província, i amb elogis per a l’obra: “La entrada de Mataró por el lado de Francia cobra aires de gran capital. Una edificación que nos da categoría”, escrivia el periodista del rotatiu ‘Mataró’. Els veïns s’han citat aquest juliol per celebrar amb un sopar els 50 anys dels habitatges, i entre ells el resident que ocupa un dels àtics i que és el president de la comunitat de veïns d’un dels blocs, Josep M. Gómez. “He viscut a Vilanova del Vallès i a Madrid, i per mi tenir ara el mar a davant i amb aquesta vista no té preu. No m’ho vaig pensar dues vegades quan me’l van ensenyar”, recorda.

Les cròniques d’aquells anys també apuntaven que aquests edificis serien exemple, en quant a mode de construcció i altura es referia, per a molts dels que s’alçarien en els següents temps a la capital del Maresme. I així ho semblava quan només tres anys més tard es va començar a bastir la gegantina obra del que és un dels edificis més coneguts de Mataró, per la seva magnitud, 15 plantes amb sis habitatges en cadascuna d’elles, per la ubicació a primera línia de mar, i pel gran rètol lluminós publicitari d’una entitat financera que el corona. És la Torre Maresme. Les vistes des dels pisos més alts són senzillament extraordinàries, i en pot donar fe Rafael Sánchez, amb despatx de la seva empresa Estructuras Covismar a la darrera planta: “La veritat és que una vista així ajuda a treballar, relaxa, i, menys els primers dies, en què et vas fixant en coses noves que vas veient, ara no ens despista, sinó que és com un gran quadre que tenim al fons”, explica. Algun inconvenient d’estar tan amunt? “Ha ocorregut poques vegades, però si algun cop s’ha espatllat l’ascensor evidentment és un pal. Com també ho va ser el dia que vam haver de pujar unes taules per les escales!”. Projectat per l’arquitecte Josep Oriol Jordana seguint receptes d’alguns gratacels de Nova York, amb una columna vertebral de ferro, hi viuen al voltant de 300 persones. “Això és com un petit poble, però les reunions no són caòtiques ja que, menys en temes molt importants, la majoria de propietaris no vénen”, declara la que des de fa set anys és la presidenta de la comunitat, Aracely García. Ella viu a l’11è pis, amb balcó cara al mar i també, és clar, n’està encantada: “Quan tinc mal de cap, surto al balcó una estona i em relaxo mirant el mar”.

La construcció de gratacels no va tenir continuïtat – fins alçar-se la Torre d’Ara - , si bé de blocs de força altura, d’entre 10 i 12 plantes, se n’han anat fent a diferents barris  com al Pla d’en Boet o la Torre Europa, a la plaça de Granollers, que en aquest cas, al trobar-se en un lloc més elevat que els seus “competidors”, fa que els seus veïns no tinguin res a envejar en quant a vistes. “Tot i que hi he viscut tota la vida, encara quedo a vegades embadalida quan surto al balcó”, explica Marta Bernat, una adolescent que viu a la Torre Europa, i que també comenta l’anècdota que el dia que els seus pares havien d’anar a veure per primera vegada el pis l’ascensor no funcionava, i la seva mare a més a més estava embarassada d’ella. La visita, evidentment, la van deixar per un altre dia.