Vall d’Aran, la singularitat pirinenca

Travessar el túnel del Vielha cap a la Vall d'Aran, a banda de “gaudir” de la nombrosa contaminació que s'aplega dins la concavitat de la muntanya, és viatjar a un estil diferent d'entendre el Pirineu català. Cert és que a primer cop d'ull això és difícil de veure: la construcció avança sense parar i el turisme esgarrapa a la muntanya la seva virginitat, principal font de recursos de la gent de la zona. Potser per això és recomanable anar-hi quan comença el fred, però encara no hi ha neu, o quan el calor comença a apretar, però la riuada de gent de la ciutat no omple cases ni botigues. Només així podrem trobar el seu ambient més genuí.

Si us agrada caminar, el Camin reiau us portarà des del Pont de Rei, al llindar de la frontera francesa, fins els pobles de Naut Aran o, si sou agosarats, fins el Pla de Beret. Allà podreu gaudir del fantàstic entorn natural i, si hi aneu fora d'època, quedareu embadalits d'una muntanya lliure d'esquiadors i cotxes. Un dels llocs més famosos per caminar és, sens dubte, el llac dels colomers. Aquest és un recorregut que aproxima els participants a la bonica vall d'Aiguamoig. La caminada s'inicia en direcció al Gran Llac i al Refugi dels Colomers. Des de la pista forestal fins al punt d'arribada el recorregut és d'una hora i d'una dificultat mitja, amb un desnivell de 300 metres. Des del Gran Llac, es pot prosseguir la marxa fent un tram per la zona dels llacs de muntanya que conformen el Cercle Glaciar dels Colomers -el cercle més gran dels Pirineus-. Convé, això sí, anar en compte amb el temps, doncs les pluges sorprenen al caminant de forma inesperada.

De baixada es pot fer parada als coneguts Banhs de Tredó, un bonic hotel rural amb aigües termals que us traslladarà a la tranquil•litat més absoluta, amb cuina casolana exquisida i una propietària que es coneix cada racó d'aquesta entranyable terra.

I és que la Vall d'Aran no és un territori comú al Pirineu català. Atrapada entre muntanyes, ha estat inaccessible durant molt de temps i el clima atlàntic la dota d'una personalitat pròpia. Un tret característic que s'observa en les esglésies romàniques, austeres i pròpies d'una edat en què la superstició i la creença eren més fortes que l'impuls del diner actual. Sensació, aquesta última, que domina la Vall quan el turisme hi deixa petja.

La millor església de la Vall
Entre els experts hi ha un cert consens que la de Bossòst (segle XII) és la millor església de la Vall. El visitant, però, quedarà sobtat per la seva senzillesa tot i que, després de contemplar-la una bona estona, entendrà el perquè de la seva “grandesa”. Les església d'Arres, Es Bòrdes o la de Vielha també tenen el seu encant. Amb tot, el viatger no trobarà a la Vall d'Aran grans monuments, grans paratges naturals ni filigranes modernes. Just al contrari. Aquest territori de la Gascunya actual pot ser un formiguer alguns mesos, però tot un encant gastronòmic, humà i d'esperit en altres. Un territori que viu de quelcom tan difícil i costós com és la senzillesa.