Una vida lligada a la duresa dels ports

L’any vinent farà 10 anys que el mataroní Marco Patricio és estibador al Port de Barcelona. Una feina a la que va accedir a través de la darrera convocatòria d’oposicions que hi ha hagut fins ara. Patricio treballa, com la resta dels seus col·legues, per Estibarna, una associació d’empreses que proveeixen d’estibadors a les companyies navilieres que descarreguen al port. La seva és una feina molt física. “No fem més que moure coses, però d’uns volums i tonatges fora del comú”. Això, i l’entorn on desenvolupen la tasca, sempre a la intempèrie, caigui una pluja torrencial o un sol de justícia, o bé en vaixells tots de ferro on qualsevol impacte no et deixa indemne, fa que sigui un treball arriscat. “Al moll un accident mai és lleu. Reconeixeràs un estibador perquè cada cop que sent una ambulància gira el cap, per nosaltres és sinònim de males notícies”. Des que treballa al Port de Barcelona ha hagut d’assistir a l’enterrament de dos companys. També és un treball que exigeix dedicació completa, amb horaris que mai saben quin serà fins al moment d’arribar al Port. Però destaca que el companyerisme no té punt de comparació amb el de cap altre entorn laboral. Patricio es mostra molt decebut amb el que considera una “campanya en contra” per part del govern i dels mitjans de comunicació vers el seu col·lectiu, que aquesta setmana es troba en vaga. 

En el passat l’estiba era una feina amb molta mala fama.
Antigament els estibadors eren persones amb discapacitat intel·lectual o bé delinqüents. S’entenia que qualsevol podia carregar un sac a l’esquena. Una feina totalment desprestigiada i amb una sinistralitat altíssima. Però amb els anys va anar millorant la maquinària i els coneixements, i gràcies a la força sindical i a la lluita dels nostres predecessors es va convertir en un sector estratègic en un país com aquest, importador i exportador i rodejat d’aigua. També en un treball més respectat i amb drets laborals.

Però segueix sent molt dura.
I amb un ritme molt intens. Normalment faig dos jornals, el màxim permès. A les 8 del matí entro a treballar, fins a les 2 puc estar descarregant cotxes o lligant-los al vaixell, tota l’estona ajupit, dinem per torns perquè la feina no para mai, i a quarts de tres puc ser a una empresa diferent, a 15 kilòmetres més enllà. Per acabar plegant passades les 8. Es difícil treballar amb aquesta intensitat tota la vida Has d’estar sempre disponible, matí, nit i matinada, 365 dies a l’any. Treballar a 40 graus o sota zero, sigui com sigui. I amb tot això la conciliació familiar es fa molt difícil.

Que et va marcar més al principi?
Arribes al Port et trobes una roda que fa tres vegades com tu passant pel teu costat. I penses: on m’he fotut? I el sistema de treball que tenim, que fa que l’interès de tots els treballadors sigui compartit, que tots cobrem igual, segons la producció que fem.

Per què aneu a la vaga?
Creiem que la sentència del Tribunal Europeu que obliga a liberalitzar el sector de l’estiba s’ha de complir. Però el decret del govern va molt més enllà del que diu la sentència. Permet que les empreses puguin contractar segons els preus i les condicions que vulguin, sense drets laborals garantits, podent anar a qualsevol ETT que ofereixi mà d’obra barata que farà que els accidents es multipliquin. A Grècia i a Portugal els ports ja estan totalment liberalitzats i les condicions laborals són com les de la Xina