Una víctima de guerra mai reconeguda

El bombardeig del dia 3 de desembre de 1938 a Mataró va ser un dels més importants de la Guerra Civil. A la mataronina Paquita Pla Bosch, aquest bombardeig li va condicionar tota la resta de la seva vida. El bombargeig va afectar unes indústries tèxtils, una serradora del carrer Lepanto i algunes cases particulars. L'objectiu era la destrucció de la foneria Roure, del carrer Gravina, que fabricava material de guerra, però no va resultar afectada. En canvi, van resultar ferides vuit persones. Entre elles la Paquita, que va perdre la cama. I malgrat tot el patiment i el periple que la va portar a l'exili, no ha pogut ser mai considerada víctima de guerra.

Paquita Pla Bosch, que ara té 88 anys, recorda com ho va viure: “Aquell matí a la plaça de Cuba ja es remorejava que en Queipo de Llano havia dit per ràdio que bombardejarien aquesta zona. No recordo que toquessin les sirenes, jo venia de l'estació de tren i anava a casa i just quan estava al carrer de sant Agustí, vaig sentir xiular una bomba i em vaig estirar a terra”, explica, i continua: “quan vaig obrir els ulls vaig veure un tros de metralla però no sentia cap dolor i no creia que m'hagués passat res. Al aixecar-me i voler recolzar-me amb el braç em vaig adonar que estava ferit i em faltava una cama. Tota la part esquerra del meu cos havia quedat afectada”. Pla va ser atesa, com la resta de ferits, a la Clínica l'Aliança. El dia 15 de desembre, el president de la República va visitar la Clínica mataronina. A la Paquita li va assegurar que li facilitarien una cama ortopèdica abans de traslladar-la a l'Hospital Militar núm. 1 de Vallcarca. Allà, els metges només van tenir temps per salvar-li el braç. Al cap d'un mes, amb l'entrada dels Nacionals a Barcelona, l'hospital va ser evacuat i la Paquita, sempre acompanyada per la seva germana Enriqueta, va ser traslladada a Girona.

Els bombardejos a Girona també van obligar-la a ser evacuada en un camió de la FAI. A través d'un dels ferits va saber que corria el rumor que ella era una protegida de Negrín. Les germanes Pla Bosch van arribar a una fortalesa de Le Perthus, on es van estar tres o quatre dies i més tard les van traslladar a Perpinyà. D'allà, el periple de la Paquita va continuar cap a un poblet entre Carcassona i Narbona. Mentrestant la seva germana es va quedar a casa d'una família de Perpinyà. El març del 1939, la Paquita va tenir notícies dels seus pares i els va poder explicar la seva situació a l'exili. Els seus pares van demanar ajuda a l'alcalde d'aquell moment, Joan Brufau, que va aconseguir que la Paquita i la seva germana Enriqueta poguessin tornar totes dues juntes fins a Espanya. El tren les va portar fins a Hendaia: “Quan hi arribàrem tot eren militars i boines vermelles”, recorda Pla, que explica que a Fuenterrabia les van fer declarar. Després van agafar un tren de càrrega, on van haver de seure a terra i en el qual “quan plovia ens mullàvem”, recorda Paquita, que relata que van viatjar durant tres dies en aquestes condicions: “Quan vam arribar anàvem brutes, fèiem pena”. A Barcelona, les van recollir en un camió i les van portar al pavelló Romania del castell de Montjuïc. “Era un pavelló enorme, no ens podíem moure, dormíem amb màrfegues, amuntegades a terra, hi havia polls i molta brutícia, per menjar ens donaren farinetes agres... Sort que només hi vam estar una nit!”, recorda. Finalment, van poder-se retrobar amb els seus pares i tornar a casa.

Pla Bosch recorda que van agrair el suport rebut per part de l'alcalde i que Brufau es va oferir a pagar-li a la Paquita la seva cama ortopèdica que no s'havia pogut posar estant a l'exili. Brufau va impulsar una recollida de diners a nivell ciutadà. Es van poder recollir 500 pessetes, però la cama en valia 700. La diferència la va assumir l'Ajuntament, que li van ingressar els diners en una llibreta a la Caixa d'Estalvis. La Paquita va estar sempre molt agraïda de Brufau amb qui, fins i tot després que marxés a Salamanca, va guardar “una bona amistat”.

Malgrat els ajuts rebuts de l'Ajuntament, durant la dictadura Paquita Pla Bosch mai va arribar a ser considerada ferida de guerra, i per tant, no va cobrar mai cap pensió. Amb l'arribada de la Democràcia, el consistori l'avisa per arreglar els papers i fer una petició com a mutilada de guerra. Però a la Clínica l'Aliança no li van voler fer cap certificat conforme va estar ingressada. El cap d'un temps la petició li va venir denegada i la pèrdua de la seva cama va continuar essent considerada com un accident. Fins el dia d'avui, Paquita Pla Bosch no ha aconseguit el reconeixement de cap administració.