Una maleta i una nova forma de viure la fe

Durant la primera meitat de la dècada dels anys seixanta l'estació de Mataró era una corrua de nouvinguts. Homes que arribaven a una ciutat desconeguda amb una maleta a la mà plena d'il·lusions i ganes de treballar. Però aquests nou ciutadans arribats de Múrcia, Andalusia o Extremadura també portaven al cor una manera diferent de viure la fe, que aviat arrelaria a la ciutat.

La població de Mataró es va doblar respecte l'existent abans de la guerra i a la perifèria de la ciutat van començar a créixer nous barris, els quals necessitaven serveis assistencials, materials, però també espirituals. Així, el 7 d'abril de 1965, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, signava el decret d'erecció de quatre noves parròquies: la parròquia de la Mare de Déu de l'Esperança, a Rocafonda, els Molins i Vista Alegre: la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, al Pla d'en Boet; la parròquia de Sant Simó a l'Havana i el Palau; i la parròquia de la Sagrada Família a Cirera.

La primera d'aquestes parròquies a tenir rector va ser la dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. El 10 d'abril de 1965, mossèn Joan Sabater –encara resident en aquesta parròquia- n'era nomenat. Uns mesos més tard es va traslladar la imatge de la Moreneta de la parròquia de Sant Josep fins a la seu de la comunitat, una barraca d'obra situada al carrer Sant Cugat. L'austeritat era evident, una torre de ferro de Renfe feia de campanar. "La il·lusió per començar una comunitat cristiana de base completament nova ens animava", recorda Ernest Auladell. No va ser fins l'any 1968 quan s'inaugurà l'església, una de les més extravertides de la ciutat, per trobar-se al soterrani d'un bloc de pisos, els quals van ser útils per finançar les obres . “Vam haver de superar moltes dificultats, la parròquia no tenia res, ni bens materials, i es trobava enmig de camps a un extrem de la ciutat”, explica aquest feligrès que formava part del primer consell parroquial, anomenat “la Junta del Totxo”.

També com a filial de Sant Josep naixia, el 1965, amb el lideratge de mossèn Joan Subirà, la parròquia de la Sagrada Família. De fet, aquesta comunitat havia de ser dedicada a Sant Desideri, copatró de Mataró, però el bisbat denegà el nom. “La parròquia va començar en el barri quan molts veïns ja hi estaven afincats, ja que abans anàvem a missa a Sant Josep”, recorda Àngel Calvo. Les primeres celebracions tingueren lloc en un humil barraca a inicis del 1966, “un espai prou gran per aplegar tanta gent com l'església actual”, assegura aquest feligrès. Fins el 1975, no s'inaugurava l'actual temple com a triomf d'una obra col·lectiva, ja que moltes mans inexpertes els caps de setmana ajudaven a posar maons.

Al mateix temps, però en aquest cas com a filial de la parròquia de Santa Maria, es fundava la comunitat de la Mare de Déu de l'Esperança. Mossèn Vicenç Roig assumia el càrrec de rector el 16 de maig de 1965. Les celebracions religioses, fins que es construïren els soterranis de l'església (1966), actualment local parroquial, i més tard el temple (1968), es feien a la capelleta que aquesta Mare de Déu tenia dedicada en el cementiri.

Finalment, el decret del bisbat proclamava parròquia a la popular ermita de Sant Simó, l'objectiu era donar cobertura als feligresos instaurats a la zona de l'Havana. Així, mossèn Xavier Segura, nomenat rector, a partir de 1965, hi iniciava el culte de forma continuada. Més tard, es comprava un local al carrer Lapidario, on avui hi ha l'església de Sant Pau, construïda el 1979.

Des de totes aquestes parròquies, a part de promoure la fe, també es realitzaven importants tasques culturals i assistencials. Per exemple, tant a Cirera com al Palau, des de les comunitats catòliques es van fundar parvularis, biblioteques, centre socials i escoles d'adults, entre altres serveis. Càritas era una entitat molt important en aquests nous barris. A més, al costat d'aquests sacerdots, també es respirava certa llibertat d'expressió, limitada durant la dictadura. Alguns, però, havien estat amonestats per les autoritats franquistes pel to d'alguns dels escrits publicats als fulls parroquials.