Un fenomen gairebé irrepetible

El Nadal de 1962 ha quedat marcat en la memòria col·lectiva de diverses generacions de mataronins. Va ser l’any de la Nevada, així, en majúscules. No hi va haver cap fenomen meteorològic durant el segle XX tan impressionant i que generés tantes converses com aquella enorme precipitació de neu que va col•lapsar Mataró. La majoria de municipis catalans en van patir les conseqüències, però a la capital del Maresme és especialment recordada perquè la virulència del fenomen va contrastar del tot amb el seu clima especialment suau i benigne, propi d’una ciutat mediterrània. Tant, que 50 anys després és un fet inoblidable per a qui el van viure, i ningú ha escapat al seu relat. Aquest desembre es compleix mig segle de la gran nevada i Mataró ho commemora amb una exposició que es podrà veure a partir del dia 21 d’aquest mes a Can Palauet, el Museu Arxiu de Santa Maria i la seu de la Unió Excursionista de Catalunya. A més, el tradicional conte de Nadal de Capgròs, escrit per Manuel Cusachs i il·lustrat per Agnès Vallès, porta per títol “Aquell Nadal, quan Mataró es va vestir de blanc”. Una via per donar a conèixer als més petits aquell fenomen, que segurament encara trigarà molts anys en repetir-se.

Que nevi a primera línia de mar és un fet per si mateix poc habitual. Que la neu qualli és una estampa que es repeteix molt poques vegades a les ciutats costaneres. Però que s’acumuli més de mig metre de neu, tal i com va passar pel Nadal de 1962, és del tot extraordinari. L’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM) va publicar l’any 1997 un extens reportatge sobre les condicions meteorològiques que ho van comportar. Un anticicló al sector de Dinamarca i una depressió entre Sardenya i el nord d’Àfrica va deixar un passadís d’aire gèlid procedent de Sibèria. en tan sols 24 hores, entre els dies 23 i 24 de desembre, les temperatures van baixar de l’ordre de 10°C. La depressió situada al Mediterrani aportava la humitat necessària perquè les precipitacions fossin generalitzades. Al voltant de les 12 de la nit, coincidint amb la Missa del Gall, van començar a caure els primers flocs de neu a les ciutats costaneres com Mataró. El dia de Nadal no va parar de nevar fins a la nit. Per Sant Esteve, Mataró va despertar-se de blanc, amb gruixos de neu que arribaven als 70cm, segons dades de l’estació meteorològica que hi havia a l’Escola Pia Santa Anna.

Cotxes colgats de neu. Veïns armats amb pales obrint-se camí des de la porta de casa. Esquiadors que utilitzaven els carrers de la ciutat com si fossin pistes dels Pirineus. Infants que se les enginyaven per crear trineus improvisats i lliscar a tota velocitat pels vials, parcs i places. Munions de fotògrafs aficionats i professionals de processó per immortalitzar un moment irrepetible. Carreteres i vies de tren tallades al trànsit. Ninots de neu a cada cantonada. Manuel Cusachs recorda especialment dues estampes. “La llum tan intensa del matí de Sant Esteve, amb un dia radiant sense cap núvol i el sol reflectint-se a la neu que s’acumulava per tots costats”, per una banda, i “el silenci absolut” que es vivia a la ciutat, ja que cap vehicle motoritzat va poder circular. 

L’historiador mataroní Nico Guanyabens, membre del Museu Arxiu, apunta que és “de pur sentit comú” que la nevada deixés aquesta empremta tan gran en la memòria col·lectiva i que encara avui sigui recordada. “Es va produir per Nadal, en dies festius on tothom era a casa, la nevada va ser increïblement abundant i mai més s’ha tornat a repetir”. Mataró va viure un Nadal blanc, amb tothom qui podia embolicant-se en abrics i sortint al carrer a comprovar amb els seus propis ulls que allò que vivien era real. En aquells temps, la càmera fotogràfica ja s’havia extès com a aparell domèstic, moltes llars en tenien una. És per aquest motiu que la quantitat de testimonis fotogràfics de Mataró nevada és molt gran. 

La majoria d’instantànies, però, només mostren la cara amable i divertida de la nevada, que evidentment va comportar un terrabastall molt important per a la vida quotidiana de la ciutat, gens acostumada a aquestes inclemències meteorològiques. “Els problemes van arribar quan la neu va convertir-se en gel”, recorda Manuel Cusachs. Les relliscades, contusions i ossos trencats van estar a l’ordre del dia. Les forneries, lleteries i ultramarins van fer caixa venent molt de gènere a ciutadans atemorits que la ciutat quedés bloquejada. Bombers i Creu Roja van haver de redoblar esforços. Molts mataronins van haver de pujar a les teulades de les seves llars per treure la neu que s’hi acumulava i feia perillar el sostre. Relats de l’època parlen de l’ús de tractors per anar a buscar els morts d’aquells dies a les llars i poder-los enterrar, i de dones parteres transportades a l’hospital en lliteres entre la neu. El trànsit rodat i la circulació dels trens no es va poder recuperar fins al cap d’una setmana, i no va ser fins passat Reis que la situació es va normalitzar del tot. Però tots els problemes que va comportar van quedar en un segon pla davant l’extraordinari capítol que havia viscut la ciutat. “Per als qui ho vam poder viure, va ser una experiència bellíssima”, conclou Cusachs.