Una trista sentència i la Torre Barceló

Aquests dies, l’actualitat urbanística mataronina està trasbalsada per la construcció, certament impactant, de la torre Barceló.

Com a persona que va viure de prop bona part de la seva gestació, m’agradaria explicar alguns fets inicials dels que no s’ha fet esment fins ara i aportar així algunes reflexions més a la polèmica suscitada.

Abans, però, voldria començar dient que al meu parer, la imatge actual de la torre en obra crua i plena construcció segurament no li fa justícia ni és un bon referent per jutjar-la arquitectònicament. Caldrà esperar a veure com evolucionen les seves façanes i acabats finals per valorar-la definitivament.

Una altra cosa és el seu volum i alçada que, aquests sí, ja es poden veure plenament. Però aquí també cal tenir present que la seva implantació no és aliena al conjunt de l’ordenació del nou front marítim de ponent, una franja litoral que des de la ronda Barceló fins al passeig del Rengle, dobla pràcticament l’actual façana urbana de la ciutat.

Aquest procés de transformació, especialment pel que fa a la zona de l’antiga fàbrica Iveco, encara està en marxa. Em sembla doncs que haurem de tornar a esperar la seva materialització definitiva per valorar-ne no només l’ordenació i alçada més o menys encertades de les edificacions, si no també la qualitat del seus espais públics, dels seus equipaments i serveis, i de la vida que puguin generar al seu voltant. Altrament i salvant les distàncies, seria com valorar les barcelonines torres Mapfre i de l’Hotel Arts independentment de tot el barri de la Vil·la Olímpica que els donen suport.

Però la voluntat d’aquest article no és aquesta, sinó la d’explicar una mica la gènesi inicial de la torre Barceló i recordar algunes vicissituds importants en el seu llarg procés de planificació, ple de canvis i entrebancs que han acabat desdibuixant part dels objectius inicials.

A finals dels anys 90 l’Ajuntament de Mataró va convocar un concurs per buscar idees per a l’ordenació urbanística i arquitectònica de la ronda Barceló.

El projecte guanyador del concurs volia posar en valor un punt singular de la ciutat, allà on el circuit de rondes arriba al mar i amb aquest objectiu proposava efectivament una torre de vint plantes d’alçada. Però alhora i   lligada amb aquesta torre, també plantejava una atrevida solució urbanística per tal de superar un problema llavors important per a la ciutat: el port de Mataró estava totalment deslligat del teixit urbà (estem parlant de fa quasi 30 anys i el pas soterrat de la Laia l’Arquera no existia), quedant aïllat i amb greus problemes de subsistència per a les seves activitats.

El projecte proposava doncs un gran pas soterrat (de fet era tota l’amplada de la ronda la que es deprimia) per sota del que encara se’n deia N·II i de totes les vies de tren, fins a arribar al port, relligant-lo així amb la ronda i el conjunt de la ciutat.

Posteriorment, a començaments dels anys 2000, les propostes del concurs es van materialitzar en una modificació puntual del pla general urbanístic de la ciutat, que recollia aquestes idees i plantejava el que en termes de gestió urbanística se’n diu un nou “equilibri entre beneficis i càrregues”.

És a dir, el cost de construcció d’aquest pas soterrat l’havien d’assumir els propietaris i promotors de la ronda Barceló, a canvi d’un significatiu augment de l’edificabilitat concretada principalment en el que avui anomenem torre Barceló. La modificació va ser aprovada definitivament per la Generalitat de Catalunya.

Moltes vegades els processos urbanístics no s’acaben amb la seva aprovació definitiva sinó que solen generar recursos administratius que normalment van a parar als jutjats. Alguns cops amb motius prou fonamentats però també sovint pel simple fet de provar sort als tribunals. I efectivament, la ronda Barceló no en va ser una excepció. Alguns propietaris i promotors van plantejar un recurs queixant-se d’haver d’assumir el cost del nou pas soterrat.

La casualitat va fer que la resolució judicial d’aquest recurs coincidís temporalment, ja a finals dels anys 2000, amb l’anomenada “Operación Pretoria” de gran impacte mediàtic i social, tant pel seu abast com per la notorietat dels seus implicats. L’operació la dirigia el llavors magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón i anava contra una sèrie d’actuacions urbanístiques centrades principalment a Santa Coloma. L’argumentació del magistrat, d’acord amb la legislació urbanística, era bàsicament que les plusvàlues (normalment majors edificabilitats) generades per una modificació del planejament urbanístic han d’anar a parar majoritàriament a l’administració pública, no a mans privades.

Doncs bé, la sentència judicial del recurs contra la modificació de la ronda Barceló va aplicar un criteri exactament contrari a aquesta argumentació. Per una banda va anul·lar l’obligació dels propietaris i promotors de  la ronda a fer front als costos del nou pas soterrat, però per l’altre va mantenir intacta la major edificabilitat (bàsicament la torre, com he dit).

Dit d’una altra manera, al no anul·lar totalment la modificació del pla general, cosa que hauria estat el més coherent en la seva lògica i suprimir només l’obligació de costejar el pas  soterrat, va donar als propietaris i promotors de la ronda una major edificabilitat, unes plusvàlues en definitiva, sense cap mena de contraprestació. Just el contrari del que es perseguia al cas Pretoria.

La ciutat es va quedar sense pas soterrat i la torre va continuar el seu curs.

Més enllà de la indignació que una sentència com aquesta pot comportar i  de la manca de confiança en el sistema judicial que genera, això també fa que a dia d’avui, si no s’expliquen aquestes vicissituds, costi molt entendre determinades actuacions.

Imaginem-nos com de diferent seria la percepció social que avui tindríem de la torre si anés associada i es construís alhora amb el gran pas soterrat previst inicialment.

Per sort i crec que amb encert, l’Ajuntament actual sembla que està intentant recuperar la idea d’un pas a la ronda, aquesta vegada lligat a les obres previstes per la remodelació de l’actual estació ferroviària. Esperem que se’n surti en aquest mon polític i judicial tan convuls i contradictori.