Trenta del 20-N amb ulls mataronins

La majoria dels polítics de la ciutat recorden bé la mort de Franco i el que va significar. Són els que estan entre els quaranta i la seixantena. També n'hi ha, però, que només recorden imatges però que eren massa petits per entendre el signficat històric del que passava fa tres dècades en un dia com ahir, 20 de novembre.

Joan Antoni Baron (Alcalde de Mataró). "Tots sabíem des de feia molts dies que havia d'arribar la mort de Franco, per tant no va ser cap sorpresa. Tan sols ens quedava la incògnita de quan de temps el mantindrien viu. Recordo el 19-N per la nit, a casa, quan de sobte van canviar la programació de la televisió, senyal prou clara de què el tema estava a punt de caure. El 20-N al mati vaig posar la ràdio, sonava l'himne nacional i vaig pensar: ‘Això s'ha acabat'. I així va ser. Predominava la sensació de que tot havia arribat a la seva fi, que giràvem pàgina a una etapa molt desgraciada de la nostra història".

Joaquim Esperalba (cap del grup municipal de CiU). “Recordo perfectament aquell dia. Jo estava a l'hospital de Mar, d'on era metge resident. Estava de guàrdia, aquella nit. Ho vam saber de matinada, quasi en directe. Uns feien cara contenta i altres cara trista. Vam seguir pencant però ja cap al matí vam fer una celebració discreta menjant xocolata”.

Jaume Graupera (president del grup municipal d'ICV): "En aquella època jo tenia setze anys i feia COU a l'Institut Alexandre Satorras. Me'n recordo que l'endemà al matí vam anar a veure xampany en un bar, al cantó de la piscina. Hi vam anar junts en Pitu Abril, la Mireia Bellavista, en Josep Xaubet".

José Manuel López (president local del Partit Popular). "Jo tenia deu anys i anava a l'escola Cirera, que abans es deia Jaume Recorder. Recordo que aquell vespre per Televisió Espanyola van fer Objetivo Birmania, una pel·lícula de guerra. L'endemà la meva mare es va enfadar molt perquè el meu germà i jo vam tornar d'escola -ens van donar festa- i ella no sabia amb què entretenir-nos. Tres dies, vam tenir de festa. No va ser un moment de precoupació especial a casa meva, perquè no estaven polititzats".

Genís Bargalló (cap del grup municipal d'ERC). “No recordo res especial. Llavors tenia tretze anys, i a casa no hi havia massa inquietuts polítiques. Només recordo un sentiment de que "ja era hora", en dos sentits: per una banda de que la dictadura havia durat massa anys, i per l'altra que havien estat aguantant artificialment la vida d'en Franco".

Ramon Bassas (primer secretari del PSC). “Jo era molt petit, tenia sis anys a punt de fer-ne set. Recordo dues coses, vagament: un contrast entre la preocupació de casa (els meus avis hi vivien i eren testimonis de la Guerra Civil) amb la distenció i certa alegria entre a l'escola, quan vam tornar. I l'altra, una mena d'espectacle televisiu (la Guàrdia Mora, el sepel·li amb el fèretre de Franco al mig, la gent, un cert ambient de tenebror...) que em va fer passar l'estona dibuixant-lo. Em va sortit tant bé, que al cap d'unes setmanes els meus pares em van apuntar a dibuix, amb en Jaume Arenas”.

Santi López (president de la Federació d'Associacions de Veïns). "En aquell temps jo seguia la informació per Ràdio Pirenaica. També per algunes altres, com Ràdio Tirana, que emetia en castellà. Ho esperàvem com una cosa immediata. I quan ho vam sentir no ens ho vam creure. Quan ens en vam assabentar per TVE vam anbar a la plaça de Santa Anna i vam obrir una ampolla de cava sense dir res. Hi havien els de la Brigadilla Político-Social, però com que ja ens coneixien... no ens van dir res".

20 de Novembre del 75 Jaume Roig (Coordinador comarcal de CCOO). "La matinada del dia 20 tots estàvem expectants. Feia dies que esperàvem. Mig adormit vaig posar la ràdio, tocaven música clàssica; en Franco s'havia mort. Vaig tornar a dormir plàcidament. En la perspectiva d'aquests trenta anys el que més valoro és que els meus fills han viscut en llibertat. No saber el que era el franquisme per no haver-ho viscut no té preu. Era grisor, tristor i por. Crec que en bona part encara en patim les conseqüències. Les noves generacions han d'estimar sobretot la llibertat, també la justícia i la solidaritat, però sobretot la llibertat. És l'absència de llibertat el que embruteix la persona".

Ricard Aymerich (President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya). "Fa trenta anys, el 20N em va agafar a Sant Joan Despí. Algun company sintonitzava a les nits Ràdio Pirenaica i, una de les nits, es va sentir la cançó "Ya se murió el burro, que acarreaba la vinagre …”. Vam entendre que l'agonia del dictador s'havia acabat. El que no sabíem és si el que s'imposaria a partir d'aquell dia seria la munió de persones esperançades que somiàvem un altre país o els rancis nostàlgics, aquell dia abatuts. Per sort, es va imposar el desig de canvi".