“Treballem en un servei públic, som conscients dels riscos però els assumim”

Una mampara de plàstic que separa els conductors de l’usuari. Res de pagament en metàl·lic, només amb l’abonament de transport (des d'aquesta setmana ja no cal perquè el servei és gratuít). Els horaris, reduïts a dos terços de l’habitual (com a l’estiu). Els autobusos, gairebé sempre buits, per imperatiu legal (només poden anar a un terç de la capacitat per respectar la distància mínima entre usuaris) i perquè molt poca gent els agafa durant aquests dies. Els carrers de Mataró sovint tan atapeïts, ara gairebé sense cotxes… “És una situació surrealista”, resol Ernest Carretero, que en els seus 20 anys de trajectòria com a conductor de Mataró Bus mai s’ha trobat amb quelcom similar al que està passant amb el coronavirus. L'Ernest és un dels treballadors que s'ha de saltar a diari el confinament, ja que està empleat en un servei considerat essencial pel decret d'estat d'alarma: el transport públic. 

Diumenge passat, dia 29, l’Ernest va treballar durant set hores a la línia 4. “En tot aquest temps tan sols van pujar sis persones a l’autobús”, relata. L’endemà dilluns li va tocar la línia 5, una de les que té més usuaris. En tota la seva jornada laboral, 32 passatgers. “En el mateix període solen ser entre 500 i 600”, afirma. En les hores punta encara hi ha una mica d’afluència, però en molts altres moments el bus va buit. “Conduïm ferro per la ciutat”, bromeja. Com que els horaris estan adaptats a la presència de trànsit i ara pràcticament no hi ha vehicles circulant, els conductors de Mataró Bus van més a poc a poc i estan més estona a les parades per complir amb l’hora establerta d’arribada a cada una d’elles. “Entre una cosa i l’altra, la jornada se’t fa molt llarga”, explica l’Ernest.

“No ho som pas, d’herois, sinó ciutadans que treballem per a un servei públic i necessari”

El conductor constata que els han proveït amb tot el material necessari per protegir-se de contagis. “Però estàs tanta estona al carrer que acabes agafant una certa paranoia, i et passes tot el dia preocupat i netejant-te les mans”, afegeix. A l’empresa el contacte amb els companys és mínim. “Abans fèiem tertúlia amb el cafè a la màquina de vènding, ara tothom arriba, agafa el seu vehicle i les seves coses ben ràpid i a treballar”. Per tot plegat, els dies són interminables, amb aquesta barreja estranya de monotonia i estat d’alerta. “El que vols és marxar a casa i confinar-te amb la teva família, com la resta del món”, afirma. 

“La situació en general és surrealista i una mica angoixant, però anem ben protegits i els usuaris estan responent molt bé

Però arriba l’endemà i toca tornar a sortir al carrer a conduir autobusos, perquè aquests dies, els mataronins que els necessiten són menys, però els resulten del tot imprescindibles. “No som pas herois, sinó ciutadans que treballem en un servei públic, i que intentem fer de ciutadans el millor que podem. Ets conscient que té riscos, però els assumeixes i ja està”, constata l’Ernest.