'Tots els partits saltaven d'alegria'

El 2 d'agost de 1931, pocs mesos després de la proclamació de la II República, els ciutadans catalans van ser convocats a manifestar la seva opinió respecte a l'Estatut de Núria, un document que sol·licitava més autonomia al congrés de la recent proclamada II República. A Mataró, un 79,49% dels ciutadans van exercir el seu dret a vot, dels quals un 78,79% ho va fer afirmativament. Aquella va ser la primera i la darrera vegada que els ciutadans van poder votar directament un text redactat pels polítics catalans. Malgrat que a Catalunya va guanyar el sí de forma contundent, quan el text va tornar de Madrid després de l'aprovació a les Corts el 9 de setembre de 1932 solament quedaven en peu 18 dels 52 articles que tenia el document original. Aquesta retallada va suposar que durant alguns mesos el president de la Generalitat, Francesc Macià, fos acusat de traïdor. Aquest estatut atorgava a Catalunya més autonomia, una Generalitat –composta per un Parlament, un Parlament i un Consell Executiu– i competències en els àmbits d'ordre públic i justícia. Però aquesta eufòria va durar ben poc, quan després dels Fets d'Otubre de 1934, el govern de Madrid va anul·lar l'Estatut.

Referèndum de 1979
Després de diversos anys entonant el lema «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia» vigilats pels «grisos», per fi arribava, a l'inici de la transició política, el segon referèndum a favor o en contra d'un nou estatut, en aquest cas, una versió amputada a Madrid del que s'havia redactat a Sau. «Aleshores tots afrontàvem el referèndum amb molta il·lusió, ja que es tractava d'una reivindicació molt desitjada», explica Carme Iglesias, des de 1976 militant de CiU i el 1981 regidora de l'Ajuntament de Mataró.

Encara que la majoria de partits polítics estaven a favor del sí –excepte Fuerza Nueva, Falange Española i altres grups reduïts d'extrema dreta–, la campanya pel referèndum va ser fluixa, la qual cosa pronosticava una escassa participació. «A diferència d'ara, que mostrem un paper de desunió davant d'Espanya, el 79 tots lluitàvem pel mateix», recorda Iglesias. Després d'anys de dictadura, els principals partits del moment –CiU, PSC-PSOE, el PSUC i, fins i tot, la CC-UCD–, destacaven d'aquell text: la definició de Catalunya com a nacionalitat, la possibilitat d'escollir un Parlament i el fet que els ciutadans poguessin participar en les decisions polítiques. Només grups minoritaris, com el PSAN, el BEAN o el MCC, defensaven l'abstenció.

El dia del referèndum, el 25 d'octubre de 1976, una pluja torrencial va caure sobre Mataró. Malgrat les inclemències del temps, un 66,3% dels ciutadans van votar i van convertir Mataró, després d'Olot, amb la ciutat catalana amb una participació més elevada. «La participació no va ser més perquè en aquells moments la gent aprenia a fer servir la democràcia i per als ciutadans anar a votar encara era força nou», explica Joan Catà, un dels periodistes locals que va cobrir la notícia. Finalment, el resultat va ser clar: un 88,4% a favor del sí i un 33,6% a favor del no, vots negatius arribats especialment dels barris amb població immigrant, els quals patien per la seva estada a Catalunya si era aprovat el document. La victòria la van celebrar tots els partits. «Sortíem d'una dictadura i feia anys que lluitàvem per aquell estatut, per això, encara que tenia imperfeccions, aquell dia tots els partits democràtics saltàvem d'alegria», recorda Toni Segarra, membre del PSUC.

Alguns, especialment els socialistes, van veure en la victòria del sí una esperança de futur. «Recordo que ens vam implicar molt en aquella campanya i quan un any després a les eleccions autonòmiques va guanyar CiU vam tenir la sensació que havíem treballat per als altres», explica l'exalcalde socialista Manuel Mas.