La Sagrada Família i les escultures de Manuel Cusachs i Xivillé

La pandèmia del coronavirus ha deixat Barcelona a mig gas. Aquell turisme massiu i per tant invasor s’ha quedat a casa, la ciutat presenta la imatge d’una urbs espaiosa i acollidora. Els visitants perifèrics ho agraïm. És bo o és dolent? Sincerament, crec que cal una reconsideració profunda

Aquests dies he visitat l’inacabat Temple Expiatori de la Sagrada Família i l’he gaudit com mai: l’espai m’ha donat ocasió d’admirar la grandesa del seu interior, amb la llum translúcida del migdia, vitralls que generen un ambient de pau enlairada i no deixen res a l’ombra. Tot s’eleva i no hi ha res superflu, amb sentit místic i genial. Gràcies Gaudí.

Defora, les façanes del naixement i la de la Passió, de l’escultor Josep Maria Subirachs, les torres que es van enlairant... i, a la part que dona al carrer Provença, representació mataronina, hi ha obra de l’escultor Manuel Cusachs i Xivillé. Quatre escultures gens fàcils de localitzar: Sant Josep de Calassanç (1998), Sant Ignasi de Loyola (1998), Sant Benet de Núrsia (2013), Sant Antoni Abat (2014). Vaig interessar-me a informació per la seva situació i poca cosa en vaig treure. Em va doldre.

Manuel Cusachs i Xivillé (18 d’agost de 1933-14 de febrer de 2019) ha estat un artista de molta categoria i no em sembla bé la desídia amb què el tenen. L’obra de Gaudi és extraordinària, cert; universal, també. Tot i així no es pot obviar la dignitat de l’aportació de Manuel Cusachs i Xivillé. El seu record em portava a les visites al seu taller d’Òrrius, el seu entusiasme quan mostrava la seva obra i les interminables converses tan gratificants. Una colla d’entitats han preparat fer-li un homenatge que la maleïda pandèmia l’ha deixat a l’espera. Espero que sigui realitat tan aviat com sigui possible.