Resistents i resignats a deixar la llar i el barri

“No penso canviar casa meva per una caixa de llumins. Si no hi ha acord, estic disposat a arribar molt lluny”. Així de rotund es mostra José Rísquez, propietari de l'immoble ubicat al carrer Tiana número 8. Una casa de dues plantes que ha d'anar a terra, segons el Pla especial de Millora Urbana (PEMU) del barri de la Llàntia, les obres del qual han començat aquesta mateixa setmana. Els treballs de remodelació afecten part de les edificacions existents a l'illa compresa entre els carrers de la Llevantina i del Masnou, i preveuen la construcció d'un nou vial per a vianants entre els carrers de la Verge de Guadalupe i del Masnou. Les dues operacions conflueixen pràcticament a la vivenda d'en Jose, que segons el planejament hauria d'haver marxat fa temps. De fet, les vivendes adjacents a la seva ja han estat enderrocades. Però ell i la seva esposa no se'n volen anar.

“L'unic que ens ofereixen a canvi de casa nostra són pisos petitíssims” assegura Jose Rísquez, un jubilat que va arribar a Catalunya fa 43 anys (va complir el servei militar a Olot i va decidir quedar-se) i ja en fa 36 que es va fer construir casa seva a la Llàntia. Accepta “a contracor” que enderroquin la seva llar, però no vol ni pensar en marxar del seu barri de tota la vida ni instal·lar-se a un pis: “No vull pagar escala, ascensor i perdre tota la llibertat que tinc a casa. Només demano el què tinc ara”. Rízquez, que durant força anys ha estat el president del casal d'avis de la Llàntia, explica que fins el dia d'avui no ha rebut excessives pressions per part de l'Ajuntament, però que es va endur un bon ensurt amb els treballs d'enderroc de les cases del costat. “Van entrar de bon matí amb l'excavadora, sense avís previ, ho van tirar tot a terra i ho van deixar fet un desastre. Com plogui fort se m'inundarà tota la casa” denuncia.

A quatre passes de la vivenda d'en Jose, al carrer del Masnou, hi ha la casa de Maria Todón, que també ha d'anar a terra segons marca el PEMU. La Maria, que va comprar la casa fa uns 20 anys, era una de les últimes veïnes resistents de la Llàntia, però ha acabat arribant a un acord amb l'Ajuntament. “Finalment s'han portat força bé amb mi. M'he pogut quedar amb un bon pis” explica aquesta veïna. Tot i així, encara l'entristeix marxar de casa, una pèrdua que sap irreversible des de fa més de 4 anys, quan va conèixer que les línies del PEMU estaven traçades just per sobre de la seva llar.

A 15 cèntims el pam
El PEMU també afecta el veí més antic i il·lustre del barri. És l'Isidre Llovera, que una vigília de Nadal de l'any 1934 es va instal·lar amb la seva família a la casa de la Boixa, que actualment dóna nom al carrer on es troba situada. Ara l'Ajuntament l'envia a un pis de nova construcció a la plaça de Can Xammar. “Fa un any que me'n hauria d'haver anat, però el pis nou encara no està acabat” explica l'Isidre, de 85 anys, qui no veu amb mals ulls el canvi: “Aquesta casa és massa gran per la meva dona i per a mi, i ja estic cansat de tanta pujada i baixada”. L'Isidre les ha vist de tots colors al barri, des de l'època en què tot era sembrat fins les actuals reformes, passant l'arribada de la primera onada migratòria durant la dècada dels 50, majoritàriament andalusos i extremenys, la segona, que va començar fa uns 20 anys, procedent d'un sud més llunyà, i la construcció del nou barri de la Via Europa, que va tapar la Llàntia de la mirada de molts mataronins .

L'Isidre va aprofitar la necessitat dels recent arribats d'edificar-se una casa per vendre'ls part dels seus terrenys, que s'estenien al llarg de tot el carrer de la Boixa. Recorda que les primeres parcel·les les venia “a 15 cèntims el pam” i que en aquella època hi havia botigues que premiaven la fidelitat dels seus clients “amb un tiquet que valia per un pam de terreny”. Al llarg dels anys, La Boixa s'ha fet servir de botiga per vendre les hortalisses que cultivaven, de merendero (com es coneixien popularment abans les zones de picnic) o de bar camuflat sota una llicència de cort de porcs. Ara passarà a ser propietat de l'Ajuntament, tot i que la seva funció encara està per decidir.

Un sac de ciment a la setmana
La Piedad, l'Aurora i la Maximiliana passegen pels carrers estrets i costeruts del barri com solen fer moltes tardes des de fa més de 40 anys, quan van arribar procedents d'Andalusia i de Castella i Lleó. Celebren l'inici de les obres de remodelació, promeses des de fa molt de temps, i només desitgen “tenir salut per poder veure-les acabades”. Rememoren els seus inicis a la Llàntia amb la nostàlgia d'un temps perdut. “Ens ajudàvem tots els uns als altres però aquest esperit de col·laboració s'ha anat perdent mica en mica” explica la Piedad. La rutina de moltes famílies nouvingudes al barri era passar-se tota la setmana treballant, comprar un sac de ciment amb la paga i exprimir-lo a fons durant el cap de setmana per construir-se, amb les seves pròpies mans, una llar. Poc a poc, la Llàntia es va convertir en el què és avui dia, un barri amb esperit de poble, on tothom es coneix i hi fa vida sense necessitat de “baixar a Mataró”, com diuen alguns dels seus habitants.