Capgròs
Tant de bo l’any 2030 Mataró hagi resolt encara que sigui la meitat de qüestions pendents de trobar-hi una sortida en l’àmbit de la mobilitat urbana i interurbana. És un dels grans reptes de la ciutat, dins i fora dels seus límits. La connexió amb els seus entorns, especialment amb Barcelona, viu en risc de col·lapse. El servei de Rodalies és ineficaç i els autobusos interurbans no donen a l’abast. Mataró hi surt perdent en comparació amb altres municipis de la segona corona metropolitana com ara Sabadell, Terrassa o Martorell. Les capitals vallesanes, per exemple disposen de diverses estacions de rodalies, totes elles soterrades, i connexió amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Mataró, en canvi, tan sols una estació, i allunyada d’alguns dels barris més poblats de la ciutat, amb la via fent de barrera entre la trama urbana i el front marítim.
Cal ser ambiciosos en aquest sentit. El projecte d’una nova estació soterrada a tocar de l’actual ajuda a trencar, en part, amb el mur ferroviari entre Mataró i el mar, però queda molt lluny del que hauria suposat la implementació del Tren Orbital, que a banda de la connexió amb Granollers, implicava el soterrament de totes les vies i la creació de fins a quatre estacions a la ciutat. Quelcom que hauria canviat totalment el paradigma de la mobilitat interurbana a Mataró i hauria revitalitzat barris com Cerdanyola o Rocafonda, on hi havia previst algunes d’aquestes parades. Per què no recuperar un projecte com aquest, encara que sigui a llarg termini?
En una perspectiva de temps més curta, Mataró ha d’afrontar la renovació del Mataró Bus, establint una xarxa amb majors freqüències, en especial nocturnes i de caps de setmana, i que arribi d’una vegada per totes als polígons industrials. I ha de ser una ciutat molt més amable per a les bicicletes, amb una xarxa de carrils bici que doni resposta al nombre creixent –i no s’aturarà- d’usuaris de bicicletes i altres vehicles de mobilitat personal.
Comentaris