Ramon Tremosa: 'El centralisme ens està ofegant econòmicament'

Aquest és el darrer d'una trilogia que s'obria el 2004 amb L'espoli fiscal (escrit conjuntament amb Jordi Pons) i al qual va seguir Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (2006). Quin és el fil conductor d'aquesta trilogia?
L'espoli fiscal va ser un llibre de denúncia del dèficit fiscal català i del mal finançament crònic, deliberat, que pateix la Generalitat de Catalunya per causa del govern i dels aparells de l'Estat. Contra pronòstic va fer quatre edicions en nou mesos. Al gener del 2006 apareixia el següent, escrit a corre-cuita, per defensar l'estatut del 30 de setembre que s'estava negociant a Madrid. Volia contradir les moltes bestieses que es van dir el trimestre que va seguir a la seva aprovació al Parlament català i tenia la ingènua pretensió de donar arguments als negociadors estatutaris. Al cap de quatre dies Mas i Zapatero pactaven i el llibre quedava mort, però la manifestació del 18 de febrer el va rellançar. Finalment, després de les retallades i del referèndum, amb el mal gust de boca, em vaig proposar escriure'n un tercer on s'explica el que podem esperar d'aquest nou estatut, el que ha deixat sense resoldre, i també s'ofereix una proposta de relat dels fets, assignant responsabilitats.

Quin és aquest relat?
La proposta d'ERC per reformar l'estatut de fa quatre anys era sincera, però els dos partits catalans grans s'hi van apuntar per oportunisme polític. El més clarament culpable és el PSC, que a Catalunya va votar una cosa i a Madrid una altra (només cal recordar la imatge d'un Miquel Iceta que arriba com a negociador del PSC i s'asseu del costat de la taula del PSOE). Els socialistes han jugat molt hàbilment, canviant de parella de ball, amb CiU i ERC, aprofitant que aquests dos partits són incapaços de pactar entre ells.

Seguiran els canvis de parella?
El PSC és el gran triomfador del procés i quan ERC sigui més forta i CiU més feble podria donar-se un canvi de parella al Parlament d'aquí a uns anys, mantenint la presidència de la Generalitat. Perquè si hi ha una llei no escrita de la política catalana és que el PSC se sap quan entra, però no quan surt.

I, mentrestant, ERC i CiU enemics irreconciliables?
Existeix un odi visceral entre ERC i CiU, de família siciliana, que fa que aquest país no sigui una nació sinó una família mal avinguda. I així ens va. “A río revuelto”, guany per al PSC, i per molts anys, tret que hi hagi canvis sobtats (com ara que el Quebec o els bascos s'independitzin, una molt gran abstenció, que surti un Laporta...).

Guanya el PSC, perd Catalunya?
Per als catalans ha estat un mal negoci que CiU i ERC no hagin negociat conjuntament a Madrid perquè hauríem aconseguit més en finançament i infraestructures. Les seves disputes de família ens han perjudicat a tots i ens han deixat amb un horitzó nacional escapçat a curt termini.

Cal, doncs, un canvi de lideratge?
No sé el que cal, però em puc remetre a una conversa entre un alt dirigent nacionalista basc i Rubalcaba en què aquest deia que el seu gran orgull no era haver retallat l'estatut, que es donava per descomptat, sinó haver enfrontat per una generació els dos partits nacionalistes catalans. Potser sí que caldrà esperar una renovació de líders, o bé que surti una tercera via.

La societat catalana pot superar pel seu compte aquest bloqueig dels partits?
Els indicis de desconfiança, de pèrdua de representativitat, de malestar, de desmotivació, són creixents, tal com va demostrar l'alta abstenció en el referèndum i a les darreres eleccions. Hi ha un divorci creixent entre els partits i la gent. Però és necessari informar la gent i abandonar les abstraccions. Fer front als mecanismes de distracció del poder que despisten el personal. Hem de difondre quines són les limitacions de l'economia catalana avui i de qui són responsabilitat, i mostrar que són produïdes per decisions polítiques que ens afecten.

De què ens pot servir el nou estatut en aquest sentit?
El 18 de juny vam sentir a Maragall dir allò de “s'ha acabat el victimisme, tenim el millor estatut de qualsevol regió europea”, i aquella nit vaig pensar que necessitaríem quinze anys abans que es veiés la presa de pèl. Han passat només sis mesos i no han parat d'aparèixer problemes. Per acabar l'any, el 28 de desembre, el ministre d'Economia afirma que fins al 2009 no hi haurà més diners per repartir entre les autonomies perquè no hi ha cap problema de finançament i a l'endemà la Cambra de Comerç fa públic que només un terç de la inversió pública estatal a Catalunya s'ha licitat. Estan caient els grans arguments del sí. Només falta que la nova terminal del Prat se la quedi principalment Iberia perquè en nou mesos tinguem una situació desoladora pel que fa a les infraestructures, però s'haurà escurçat molt el temps de caducitat del nou estatut. Cada vegada hi ha més gent que reconeix la mala jugada!

Què passarà amb l'aeroport?
L'aeroport del Prat és el setè a escala europea i no para de créixer en volum de passatgers. Però qualsevol aeroport que funcioni a escala internacional té tants vols a baix cost com de caràcter intercontinental. No és el cas del de Barcelona, i és la gran assignatura pendent perquè Catalunya figuri en el mapa global. Tots aquests aeroports funcionen amb una companyia de bandera que juga als dos nivells, però a la nova terminal es pretén que convisquin Lufthansa i la companyia de baix cost d'Iberia Clickair. Amb aquesta estratègia, llargament planificada, s'impedirà l'arribada de les filials de la companyia alemanya i es bloquejaran les sinergies que s'acostumen a donar.

Alguna nota d'optimisme, si us plau.
Malgrat la situació frustrant, la societat catalana encara està viva, moltes empreses segueixen sent dinàmiques, hi ha jovent que és conscient d'aquestes limitacions. Però és cert que a Catalunya encara no s'acaba d'assumir que la pèrdua de posicions en tots els terrenys en l'àmbit econòmic prové de decisions polítiques preses en contra seva. Potser falta un cert temps perquè ho veiem més clarament.