Quatre cartells, quatre maneres d'entendre Les Santes

Néfer, un cartell retallable de 1981

“Recordo que havia creat alguns cartells per teatre o la setmana internacional de titelles, trobades de màgia... I un dia vaig passar pel patronat de Cultura, on tot era molt més casolà, i vaig entrar per dir-los a alguns de la Comissió que m’agradaria fer el cartell; pocs dies després m’ho van assignar”. El que explica l’artista mataronina Néfer sembla impossible a dia d’avui, on el secretisme sobre qui forma part de la Comissió i com s’escull qui farà el cartell es porten amb total discreció, però a principis dels 80 era una altra cosa. “Em coneixien de treballs que havia fet i em van dir que sí”, recorda.

Malgrat que s’havia postulat directament per ser l’autora del cartell, Néfer “no tenia clar quin fer”, ja que comptava amb moltes idees i havia de concretar-ne una. “La gran preocupació que vaig tenir era representar la temàtica de la que es parla, i vaig pensar que es podria fer figures retallables per col·leccionar”, relata. Dit i fet, va crear una peça on hi havia diverses figures amb una pestanya a sota perquè s’aguantessin drets, entre les quals hi havia el Robafaves i la Geganta, però també els Nans... A la seva manera. “Crec que no devia tenir imatges dels Nans i vaig decidir inventar-me’ls”, un risc que segurament ningú assumiria avui en dia.

El cartell va ser tot un èxit, i en plenes Santes Néfer recorda que “es va fer una segona edició amb un paper més gruixut”. De fet, l’artista es mostra molt sorpresa pel fet que “la gent va criticar que la palma del Robafaves era molt pansida, enlloc de dir-me que els capgrossos eren inventats!”. En tot cas, va ser una obra que va agradar per les particularitats que tenia.

Per ella, un bon cartell ha de saber ser “identificatiu de la Festa Major”, ja que és quelcom molt obert i s’ha de ser capaç de fer una cosa que la gent “sàpiga fer-se seva”. “Malgrat això, cal dir que aquí entra la llibertat d’expressió de cadascú, les imatges i la plàstica de cada artista depenen del seu estil”, conclou.  

Perecoll i les aquarel·les de 1992

Perecoll és un dels artistes més reconeguts a Mataró i amb una trajectòria més dilatada. No és d’estranyar que fos un dels autors del cartell de Santes. Ho va ser l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, i va ser un dels encàrrecs més il·lusionants per l’artista. “Era també un compromís molt seriós, una peça que quedaria per sempre, i m’ho vaig prendre com a tal; per sort et donaven temps suficient per fer proves, vincular-ho al teu estil i finalment trobar què creus que és millor”. Per Perecoll, hi havia quelcom que havia d’estar present: l’escut. “Vaig decidir que es veiés la mà d’en Robafaves i que aguantés un petard de la festa”, relata.

Per ell, el més important de Les Santes és el fet que “es tria l’artista, però no l’obra ni fer cap suggeriment. Així assegures que és la visió de la persona escollida”, i recorda content “la recepció del públic; no era una peça habitual perquè sempre s’espera que hi hagi gegants, elements de la festa... Però quan portes temps veient què fan els altres intentes no repetir temes trillats”. “Em feia il·lusió representar-hi en Robafaves però, per això, vaig escollir només una mà”, conclou.

L’artista mataroní creu, ara que han passat més de 25 anys, que sí, que el seu cartell de Santes respon a l’estil que tenia en el seu moment, que és una obra seva. “En aquella època estava pintant molta aquarel·la i la feia de manera ratllada i particular, pel que considero que aquell cartell representa aquell estil. No sé si ara optaria per alguna cosa diferent, però sí que mantindria tot allò que creia imprescindible: sempre vaig pensar que el cartell havia de poder-se identificar a deu metres, i sembla que no però és de les dificultats més grans que em vaig trobar”.

De fet, per Perecoll el posar les lletres de Les Santes al cartell va ser el que més li va costar d’executar. En tot cas, i amb el pas del temps com a experiència, l’artista té molt clar que “un bon cartell ha de reflectir a l’artista, però ha de ser un cartell, no una obra; no pot ser un quadre ampliat. Una peça que tingui virtuts i es pugui llegir a distància”.

Marta Duran, els carrers de 1996

Marta Duran va estar presentant exposicions arreu de Catalunya i Espanya, en diverses galeries importants i fins i tot la Duquesa de Alba li va comprar dos quadres. No era precisament desconeguda quan la regidora Carme Benito la va trucar per proposar-li fer el cartell de Santes de 1996. “Va ser tota una alegria, a més no hi havia gaires dones que abans ho haguessin fet i vaig quedar sorpresa”, recorda. En aquella època, Duran pintava “força paisatge urbà, i tenia molt clar que la idea del cartell aniria per aquí, influenciat per l’expressionisme alemany i un estil on els edificis no els col·locava en 2D sinó amb certa profunditat”.

L’artista va pensar en el dia dels focs, quan “tothom baixa cap a la platja i la ciutat queda buida”, per això en la seva aposta “no hi ha figures, i es veu la plaça de l’Ajuntament buida, l’estació perquè és on es dirigeix tothom i, clar, palmeres del front marítim i el foc encapçalant a dalt de tot”.

Duran explica que la idea de fer que el foc sortís de les lletres de Les Santes va ser seva, però que no ho va executar ella. “Ho va plasmar una dissenyadora gràfica, Esmeralda Mateu, que en aquell moment treballava per empreses grans com Coca-Cola; quan ho vaig proposar es van estranyar una mica, però finalment crec que va tenir bona rebuda”, afegeix. Duran pensa que la seva creació “va agradar” entre d’altres coses perquè “era nocturn, cosa no habitual en els cartells”, i de fet “van volar literalment, se’n veien molt pocs per la ciutat”, quelcom que lamenta.

Per ella, un bon cartell de Santes ha de “representar Mataró, no només els Gegants o la Momerota, sinó la ciutat, quelcom que acosti a grans i petits”. “A mi no m’agrada tot el que està relacionat amb els petards, i crec que com que molta gent pot tenir aquesta sensació amb altres actes, és millor fer alguna cosa que representi on vivim. Al final de festes majors n’hi ha a tot arreu, per això volia fer una cosa diferent”, conclou.

Martí Ansón i el hooligan de 2008

Martí Anson va protagonitzar la darrera gran polèmica i divisió amb el cartell de Santes, tot i que els grans experts coincideixen en dir que és un dels millors que s’han fet. L’artista no va fer un cartell pròpiament dit, sinó que va convertir la samarreta de Les Santes en la protagonista. I amb un missatge potent. “La iconografia de Les Santes és molt important, i tothom feia servir el mateix: gegants, focs... En certa manera volia actuar diferent, donar importància a la gent”. I per fer-ho, va dissenyar una samarreta clarament inspirada en la samarreta groc i negra del CE Mataró: “Sempre he fet la broma de relacionar les Santes i el seu públic amb el del futbol; s’ajunten moltes generacions diferents, nens i famílies... I també, això no sé si ho pots posar, amb l’alcoholisme i el fanatisme. Sempre m’ha fet gràcia això, pots trobar-te des del nen fins al més radical convivint en un partit de futbol. I en Les Santes”.

Tota una declaració d’intencions amb una samarreta groc i negra, on l’espai per la publicitat era Les Santes i que feia partícip a la gent d’aquest “club” que és la Festa Major. Però Anson va anar més enllà, perquè entre les crítiques hi havia els que deien que no eren els colors de Mataró. “Jo si penso en Mataró penso en groc i negre, no vull faltar al respecte a altres equipacions, però si et ve al cap el futbol de Mataró, els colors són el groc i el negre”, relata, per afegir: “A més, no m’agrada gens aquesta combinació, la samarreta em sembla molt lletja; així que agafar aquest objecte i plantejar-lo com a identitat d’equip que a sobre no t’agrada, em va fer gràcia”.

Anson no es va preocupar gaire del debat sobre el cartell: “Prescindeixo totalment d’això perquè sempre tindràs gent a favor i en contra, així que millor fer-ho com saps i ja està. Si hi ha problemàtica és més divertit, i vol dir que hi ha interès. No sé si era provocatiu, crec que la provocació se la crea la gent”. I també va defensar la seva proposta: “Un cop tens el millor cartell amb la iconografia de Santes, el de Parés, no pots fer res més amb gegants, per tant vaig buscar quelcom que jugués amb el significat més que la qüestió formal”.