‘Policia i Justícia han desistit de trobar la veritat del cas de l’Helena’

Joan Jubany és un dels impulsors del premi Helena Jubany de narrativa curta o recull de contes. Professor ja retirat, vinculat durant anys i anys a l’ensenyament del català, segueix donant suport a la llengua catalana amb aquest guardó, que premia la narrativa feta específicament per ser explicada. El premi, a més, serveix per a mantenir viva la memòria d’Helena Jubany, la seva filla, morta en estranyes circumstàncies l’any 2001, a l’edat de 28 anys. Joan Jubany protagonitza la secció El Focus d’aquesta setmana a Capgròs.

Ara fa una setmana que es va lliurar la segona edició del premi, una iniciativa sorprenent però que ja s’està consolidant.
Hem trobat el camí perquè el premi tingui continuïtat. L’any passat vam tenir més de 100 participants, mentre que en aquesta edició hem baixat una mica aquesta xifra. Crec que el motiu ve donat perquè per una banda ja s’havia marcat el nivell exigit amb la primera edició, i a més aquest any demanàvem que, a més del text escrit, es presentés enregistrat en veu.

El mateix guanyador (l’alacantí Joan Lluís Moreno Congost) ha dit que no coneix cap altre premi d’aquestes característiques al país.
Sí, i a més pretenem que ningú es quedi fora de gaudir del producte final. No només publicarem el text en lletra, sinó que anirà acompanyat del seu enregistrament en veu, i estem estudiant la possibilitat d’incloure en el DVD el llenguatge dels signes. La qüestió és arribar al major ventall de gent possible, que tothom pugui accedir-hi.

El guardó entronca amb la idea d’explicar contes, un fenomen que s’està recuperant tot i que semblava que mitjans com la televisió o Internet li havien donat el cop de gràcia.
És un fenomen que permet una sintonia molt gran amb el narrador, a qui sents i veus, que recrea cada explicació. Tot això ens recorda molt directament l’Helena Jubany, que escrivia i devorava la literatura, i li encantava explicar-la, narrar-la, ja fos a les criatures, a les biblioteques o amb una bona colla de narradors orals en diversos locals. Transmetia coneixement, emocions i sensacions, com a bon narrador.

El premi neix i creix exclusivament al voltant de l’Helena.
Sí, tot i que la veritat és que és una pena que el premi existeixi. Ens sembla la millor manera que hi ha per mantenir-la sempre present i viva.

Va sorprendre una mica que fa unes setmanes el programa Cuarto Milenio dediqués un reportatge a la seva figura.
La família en principi no n’érem partidaris, de fet no havíem sortit pràcticament a cap programa de televisió. Però hem comprovat que la Justícia i la Policia han desistit en buscar una explicació als fets ocorreguts fa 8 anys (la seva mort a Sabadell, probablement víctima d’homicidi, no s’ha aclarit mai). I hem arribat a la conclusió que volem que la història es mantingui viva. Per això finalment els vam dir que sí, i la veritat és que ho van fer força bé.

Vuit anys després, la seva figura segueix despertant interès mediàtic, i a Mataró és una història que no s’oblida.
L’Helena participava en diferents àmbits a l’entorn del llibre, fent de periodista a El Punt i a Televisió de Mataró, col·laborant en ràdios maresmenques, despatxant a la llibreria Robafaves, assistint a tertúlies de llibres... Estava molt ficada a la ciutat.

Tornant al premi, què us ha fet decidir a guardonar Joan Lluís Moreno Congost en aquesta segona edició?
El seu text té un llenguatge molt ric i fluid, hem quedat meravellats del lèxic i les estructures sintàctiques que usa, i la genuïnitat de tota l’obra.

El guanyador explicava que Alacant, on ell viu, la vida dels catalanoparlants allà no és gens senzilla.
Ha de marxar per poder donar sortida a les seves creacions. Té una novel·la editada que es va endur el premi Ciutat de Badalona. És trist i frustrant haver de sortir del teu entorn perquè et valorin allò que és propi del país on vius.

Vostè ha estat professor de català durant molts anys.
Vaig estudiar el català de jove, quan tenia uns 18 anys i per correspondència, a través d’Òmnium, ja que llavors no se’n feien classes. Quan aprovaves l’examen, et comprometies a fer de professor de correspondència als alumnes que vinguessin després. Des de llavors fins ara sempre he estat vinculat a l’ensenyament del català

La comunitat educativa té la sensació que el català viu una situació força complicada a les escoles.
Depèn de quines, però en aquelles que conec millor, les que no estan al centre de Mataró, es nota que la relació entre l’alumnat és bàsicament en castellà. Això contrasta molt amb quan jo era petit, quan el català no s’ensenyava a l’escola però era la llengua que utilitzàvem els estudiants per parlar entre nosaltres. Ara hem viscut el procés a la inversa. Això és un reflex del comportament lingüístic social. Em sorprenc cada cop que una persona de la meva edat s’adreça en castellà a algú a qui no coneix, o que respon en castellà quan li parlen amb la mateixa llengua.

Per què hem adquirit aquests costums?
Suposo que per submissió. L’expressió pública de la nostra llengua era perseguida, la gent tenia por d’usar-la, es culpava a qui no parlés el castellà amb algú que sí ho fes, acusant-lo de maleducat. El mateix passava a la Catalunya Nord, on a l’entrada de les escoles hi havia escrit en francès: “sigueu nets, parleu francès”. N’hi ha que tot això s’ho han cregut i se segueixen sentint culpables. Ens hem de treure de sobre aquesta sensació.

Sovint s’assenyala els fluxos migratoris tan forts i el canvi que han provocat en la realitat social, com una de les causes que fan perillar la llengua.
Però el problema no són els de fora. Una llengua no es mor perquè els que no la tenen com a pròpia no la parlin, sinó perquè els que en són parlants deixen de fer-ho.