Plus de maragallitat

Els sindicats s'hauran de posar les piles. L'afer caurà, tard o d'hora, sobre les sales de juntes dels mitjans: els periodistes reclamen un plus de maragallitat. És un incentiu pel risc i l'esforç d'interpretar les paraules del candidat. Ja costa, d'un míting a l'altra, trobar aquell 5% del missatge que sona nou. Però el més irritant, el més emprenyador, és quan arriba la crua realitat… “doncs no ho entenc”. Reunions apressades, consultes a crits, perquè al final de l'acte encara sona a tot drap la música del PSC. El que faltava per crispar els nervis! “Que carai ha volgut dir?!”.

Les ràdios són les que ho tenen més pelut: han d'espavilar-se abans del pròxim butlletí horari. Els companys dels diaris s'ho prenen amb parsimònia, tot fent elucubracions. I la gent de premsa del partit va de bòlit: ningú té la clau, només en Maragall. Però aquest ja ha volat. Què hem de fer? L'ebullició neuronal ens porta a una lectura plausible. Però no necessàriament l'encertada. No seria la primera vegada que l'home ha de rectificar o aclarir l'endemà les seves paraules.

Aviam, els periodistes no som lloros. Masteguem la informació, la païm i la regorgitem perquè el públic sàpiga el que és important i novedós. I si pot ser, ho condimentem amb dades de context. El problema és la matèria primera. I el senyor Maragall és capaç de barrejar el blanc i el negre en una mateixa frase sense respirar! Que sí –però– que no –però– que sí. En què quedem? Quan anuncia davant els sindicats que el seu govern actuarà amb mà dura quan calgui… ho diu amb alguna intenció oculta? I quan subratlla que el país no té un govern d'esquerres estable des de fa 200 anys… a què es refereix? Què va passar cap a 1803. És tan complicat parlar clar?

Més que un al·licient això és un tràngol. Insistim: o ens fan un curset d'adivinació o que ens paguin plus de maragallitat.