Pere Montserrat: 'Estem fent una valoració dolenta de la natura'

Avui, companys seus de professió i diverses entitats de la ciutat li fan un homenatge per la seva trajectòria com a botànic i per ser l'autor d'un extens estudi sobre la flora del Maresme, publicat el 1955 i encara no superat. Què sent en aquests moments?
Ara sembla que em facin cas, perquè generalment els que ens dediquem a aquestes coses de la botànica no ens en fan gaire. Un reconeixement previ a aquest va ser l'any 1989 quan la Caixa Laietana va publicar la meva tesi. Es va publicar cinc-centes separates de cada article. Això realment em va fer molta il·lusió, però generalment els llibres queden a les biblioteques i de poc serveix el contingut de les seves pàgines. En canvi, d'aquesta trobada segur que en sortirà una cosa que valgui la pena.

Vostè va realitzar com a tesis doctoral entre els anys 1945 i 1955 una investigació sobre totes les plantes del Maresme. Aquesta, després de tants anys, encara és vigent.
Des d'aleshores no s'ha fet un estudi tan gran, però després s'han estudiat diverses plantes per grups. Jo vaig aixecar la llebre i els altres em van seguir. En el meu temps havia d'anar amb bicicleta per tot el Maresme, no tenia els mitjans d'avui dia. Però vaig marcar on hi havia cada planta i qui les volia estudiar sabia on podia anar-les a trobar.

Com era aleshores el Maresme?
En aquella època hi ha moltes vernedes. A les boques del Tordera, a Malgrat de Mar, hi havia verns fins a tocar del mar. Jo feia servir els camins dels carboners per anar d'un lloc a l'altre. A més, ells, com que treballaven al bosc tenien cura de les fonts. També era molt important la presència d'avellaners a dalt de les muntanyes, perquè aquests aguantaven les terres que es podien despendre amb les pluges. Abans les plantes guardaven la terra perquè la necessiten per viure i aquells que vivien de la muntanya conservaven el bosc. Ara només ens queden dues reserves naturals: el Corredor i el Montnegre.

Creu que no hem sabut valorar prou el patrimoni natural del Maresme?
S'han fet moltes urbanitzacions sense tenir en compte l'aigua que pot donar la muntanya. Resulta una barbaritat pujar aigua a una muntanya quan aquestes es podrien fer a baix. Estem fent una valoració dolenta de la natura. Perquè, precisament, la finalitat dels boscos, retenint les terres, és protegir les zones baixes del terreny en cas d'aiguats.

Avui farà una conferència davant d'experts en botànica, alguns deixebles seus, i altres interessats amb el tema. Quin missatge els vol donar?
Vull recordar-los que la muntanya és una defensa pels que viuen al peu de la muntanya i que abans hi havia gent que vivia de la muntanya i per això en tenien cura. En canvi, aquell que avui fa una casa de qualsevol manera no té cura de la muntanya, sinó que se'n aprofita. La cosa més important de l'ecologia és saber que tot funciona pel sistema de la gravetat, tot va cap avall. La gent hauria de pensar en la funció del paisatge. El paisatge té una vida i una manera de comportar-se.

Vostè va obrir-se camí en el món de la investigació a partir dels anys cinquanta, però ben aviat va haver de marxar a Madrid i després a Anglaterra.
Sí, hem van dir que si volia investigar en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas havia d'anar a Madrid. Abans el terra l'estudiaven els químics i no veien que en el sòl hi ha una vida que és importantíssima. Les plantes produeixen, els animals consumeixen i conjuntament formen el paisatge. Tot viu harmònicament!

Diverses entitats ecològiques de Mataró han sol·licitat que se'l reconegui com a fill il·lustre de la ciutat. Vostè ara té 88 anys i ja ha rebut homenatges a Helsinki, a París, en altres ciutats espanyoles... ningú és profeta a la seva terra?
Això és ben cert. Sovint s'enrecorden de nosaltres quan ja som quasi morts. Em vaig jubilar ja fa alguns anys, però ara encara gaudeixo més de la meva professió perquè no tinc obligacions administratives. Si fas moltes coses un cop jubilat evites morir de vell. Quan un deixa de treballar de seguida perd la memòria. Una persona no pot viure sense fer res. Jo no busco aquests reconeixements, però si m'arriben els accepto. Hem deixo estimar. M'agrada veure com els meus deixebles em respecten. A les universitats, per exemple, això no passa: quan et fas vell, et fan fora.