Per l’abans i l’ara de Mataró

Eusebi Vidiella narra per quins espais es movia quan era jove i com recorda el Mataró d’aquells anys:

Vaig néixer en una casa just davant de l’Ajuntament, la mateixa casa en la que teníem el negoci familiar, una llibreria i una impremta. Era el número 48 de La Riera. Curiosament, quan per raons urbanístiques van canviar la numeració del carrer, aquest va ser el número que va passar a tenir l’Ajuntament.

Poc temps lliure em quedava en els meus anys de joventut. Combinava els estudis – anava a l’escola Santa Anna – amb la feina a la llibreria. Així les coses, quan tenia l’edat que ara té la meva néta Laura, quasi no sortia mai de La Riera, avall i amunt, i va seguir sent així molt de temps, ja que de Santa Anna vaig passar a Valldemia. El parc Central ja em semblava que era molt lluny! I si sortia fora d’aquests límits, era per fer algun lliurament de premsa: si un repartidor de diaris es posava malalt, m’acostumava a tocar a mi fer la distribució als subscriptors abans d’entrar a l’escola.

De tant recórrer-la recordo perfectament botigues i personatges d’aquells anys 40 i 50 del segle passat. En alguns casos no cal fer gaire memòria, ja que els establiments encara hi són, com la ferreteria Colomer, la granja Caralt, o la farmàcia Fité, que aleshores també era drogueria. D’altres, també molt populars, van desaparèixer no fa pas tant, com el bar Canaletas, a la cantonada amb la muralla de Sant Llorenç. Tenia una vela molt característica i taules a fora, protegides per un tancat quan arribava l’època del fred. Era tota una institució a Mataró. Els diumenges apuntaven, de cara al carrer, els resultats de la lliga de futbol, i s’hi acumulava la gent per saber-los. També tenia gran èxit el “xurrero”, a la cantonada amb el carrer d’Argentona, si bé en aquells anys la botiga encara era com una barraca de fira. L’amo era molt conegut pel seu caràcter simpàtic i la seva corpulència.

Precisament fins allí arribaven les llambordes de La Riera, per tal que el tramvia, que tenia una parada davant de casa, no patís gaire durant les riuades. I és que la part alta del carrer encara era de terra, i un parell o tres de vegades vaig veure baixar per allí aigua a dojo, ben bé d’un metre d’altura. Feia respecte. El tramvia girava pel carrer d’Argentona, en uns moments en que hi començava a haver alguns cotxes però en que els carros amb cavalls eren el vehicle més usat.

Molts deuen recordar també l’aspecte que tenia l’escola Santa Anna, perquè l’edifici annexat es va alçar no fa pas tants anys. El pati era relativament generós, a la part alta hi residia la comunitat dels escolapis, i els dormitoris de l’internat donaven a la baixada de Santa Anna. Al davant d’aquestes finestres, és a dir, a la cantonada on ara hi ha una òptica i un rellotge, s’hi trobava Cal 65, botiga de betes i fils.

Tot i el pas de tramvies i carros, jugàvem al carrer sense cap problema. Acostumàvem a anar amb els amics darrera de l’Ajuntament, on hi havia una plaça molt més petita que ara, i allí llançàvem la baldufa o jugàvem a cromos i a baletes. També vaig estar força vinculat al Centre Catòlic, jugant a bàsquet amb l’Esportiva i sortint alguns anys als Pastorets.

Podria explicar moltíssimes més coses d’un espai, La Riera, que ja aleshores era el centre neuràlgic de la ciutat, tant des d’un punt de vista comercial com per al passeig i gaudi de tota la família. En el meu cas, a més, també va ser el meu lloc de naixement, d’estudis i de feina.

Laura Carrasco, néta d’Eusebi Vidiella, a diferència de l’avi quan tenia la seva edat, es belluga per llocs molt distants:

Tinc 14 anys i visc al carrer de Calella, al barri de La Llàntia. Just davant de casa hi ha un parc en el que a vegades hi estic amb la colla. Bé, ara potser no tant, perquè la majoria dels meus amics són de Cerdanyola, ja que vaig a l’IES Sant Josep, i acostumo a estar més per aquesta zona de la ciutat. A vegades a la plaça de Canyamars, i a vegades en una de molt petita que crec que no té ni nom que hi ha al final de tot del carrer de Sant Josep de Calasanç. Queda com si fos un carreró sense sortida, i allí hi estem molt tranquils. A la colla som nou, noies i nois, i normalment a les places xerrem, estem als gronxadors... Jugar al carrer, a Mataró, no ho he fet. Al poble del meu pare sí; ell és de Minaya, de la província d’Albacete. Tot i així estic bastant per fora, amb els amics, mentre que si estic a casa m’agrada estar amb l’ordinador. Sovint anem a casa de l’un o l’altre de la colla. Els desplaçaments els fem a peu, així anem parlant i l’anem “liant”, i només alguna vegada agafem l’autobús.

Sortint de l’escola, però, el que acostumo a fer és anar a casa de l’avi, al carrer de la Garrotxa, i hi faig els deures. Els caps de setmana puc fer una mica de tot. Una de les coses que m’atrau més en aquests moments és anar a les botigues de roba, principalment a una de gòtica que hi ha a prop de la presó, ja que des de fa un any em va aquest estil. Al cinema també hi vaig a vegades, al Mataró Park. M’agraden les pel•lícules de misteri i les còmiques. Al pare sempre li ha agradat molt la bicicleta, i sovint hi anem tots dos, per la mateixa ciutat, o pel Nou Parc Central. El que costa més sempre és la pujada cap a casa... Al Nou Parc Central també hi vaig amb els amics, ens emportem les pales i les boles i juguem a les taules de ping-pong. Baixem La Riera i mengem algun entrepà, i en algunes ocasions dinem en un restaurant xinès.