Els nous "edificis alts" de Mataró

Coincideixen a Mataró unes quantes promocions de sectors urbanístics al front marítim i, amb elles, l'astorament d'alguns ciutadans davant el que consideren una proliferació d'edificis alts que, bé per motius estètics o bé per raons urbanístiques (densitat de població o accés a les vistes al mar), valoren negativament. L'Arcadi Vilert, que em va precedir de regidor d'Urbanisme (en el període on es van idear aquests sectors, a principis de segle, desenvolupant el Pla General dels anys noranta), demanava sempre que li plantejaven aquesta qüestió una capsa de tabac, com les quatre fotos del damunt, i explicava el que ara us diré. Després faré un parell d'apunts més.

La teoria de la capsa de tabac

L'Arcadi ens deia que, si fem veure que l'edificabilitat prevista al Pla General és la de la capsa de tabac de la primera figura, certament, els edificis són més baixos, però també ho és l'ocupació del sòl. En una ciutat com Mataró, limitada per les muntanyes i el sòl agrícola de les Cinc Sénies, necessita alliberar sòl tant per les zones verdes com pels vials, si els vol amples, voreres incloses. Per això, si elevem la mateixa edificabilitat però cap amunt (figura 2, per exemple, la Plaça del Gas), alliberes sòl però no prou. 

Si encara l'elevem més, continuant amb la mateixa edificabilitat (figura 3), alliberes tot el sòl possible, però mantens un cert efecte barrera (com a les figures anteriors) respecte al mar, que afecta les vistes, sí, però també els corrents de l'aire. Per això, l'edificabilitat dels nous sectors urbanístics fa un gir i s'assembla a la figura 4. Es manté exactament la mateixa edificabilitat prevista al principi, s'allibera tot el sòl possible i es permet les vistes i l'efecte higiènic dels corrents de vent del mar. No hi ha, doncs, "més pisos", sinó que estan posats d'una altra manera.

Creixement o retenció?

Hi ha qui, amb una certa nostàlgia, hi oposa arguments estètics. No pot ser, diuen, que Mataró perdi el seu caràcter de ciutat mediterrània, la seva fesomia de poble del Maresme, i de vegades ho il·lustren amb fotos antigues. Bé, és una tendència habitual i explicable, especialment quan ens fem grans. Però el cert és que, a banda que fa segles que la vocació de Mataró és clarament la de ser una ciutat (un lloc amb ascensors, entre d'altres coses), la ciutat va patir el seu canvi més espectacular fa uns seixanta anys. En menys d'una dècada, vam triplicar la població. L'activitat industrial es va especialitzar i va col·locar les factories on podia, també on ja n'hi havia, prop del mar (que era considerat un lloc residual, mai més ben dit). Va ser aleshores que vam perdre algunes coses (i que l'afany de protecció patrimonial, ja recuperada la democràcia, va evitar que del tot). Van canviar moltes coses, i em temo que per sempre. Per bé i per mal.

Va canviar, per exemple, la nostra economia, exactament com ho feia el conjunt d'Espanya després dels plans d'estabilització. I més que ha canviat, i canviarà, d'aleshores ençà. Va canviar tant la composició com el nombre, com he dit abans, dels habitants de la ciutat. Els canvis posteriors de l'economia, ara fa vint anys sobretot, van significar una nova aportació de població, no tan abrupta però més constant, en aquest cas provinent del Magrib. Tot això els mataronins no ho vam decidir, esclar, no som un atre planeta. La qüestió era, i és així sempre, com aprofitem els vents de la història per mirar que ens siguin propicis. I en això estem.

Una de les preguntes habituals, doncs, és si la ciutat ha d'apostar pel creixement o no. És una pregunta que de vegades trobo absurda. Si la nostra economia necessita mà d'obra, i nosaltres volem apuntar-nos-hi, necessitarem mà d'obra, fent més fills o fent-los fer als de fora. Són faves comptades. Òbviament, això precisa d'una política de fluxos migratoris determinada, que no depèn tampoc de nosaltres (i d'aquí venen molts problemes). Si, pels efectes de la robotització o del que sigui, en falten menys, doncs no caldrà. Bé, també podem despenjar-nos de l'economia i rebaixar població com, a desgrat seu, passa a Detroit.

A mi em sembla, en canvi, que, sobretot urbanísticament, ens hem de preparar per la ciutat que vindrà i, per tant, mirar d'absorbir el creixement. El que generem a partir del nostre creixement vegetatiu i a partir de la nostra capacitat d'atracció laboral. El risc és que els fills, o els nous, si no poden anar al Mataró estricte vagin al Mataró real: els més rics als pobles del voltant (alguns amb les rendes més altes de Catalunya) i els més pobres en alguna nau abandonada, com hem vist tràgicament aquests dies a Badalona. Cal mirar, doncs, d'atraure feina de qualitat, competitiva en el món on som, i, amb ella, el talent de les persones que hi viuen.

No, els pisos alts no arreglen tot això. Però una política combinada entre innovació econòmica, control de fluxes, gestió de l'espai públic i una oferta cívica com la que podem oferir (cultural, associativa, esportiva, paisatgística...) sí que pot fer força coses.

Hi ha altres problemes associats, sí. Per exemple, l'accés a l'habitatge, tot i que aquests sectors inclouen promocions d'habitatge protegit. O la dotació de serveis públics (educatius, sanitaris, etc.), pels quals també els sectors esmentats preveuen reserves de sòl. Que no n'hi haurà prou? Segurament no. Però que hi ajudaran, això també. 

Potser és per això que, tot i criticar-ho el seu dia, durant els quatre anys que CiU va ostentar l'alcaldia, no en fes cap canvi substancial.