'Només sóc un bomber en una illa remota però no entenc la resposta europea'

"Treballo al Parc de Bombers de Mataró i forma part d’un grup de bombers que vam crear l’EREC, Equip de Rescats en Emergències Catalunya, per donar resposta urgent a tota mena de crisis humanitàries. La meva primera experiència van ser 27 dies al Nepal, ajudant en tasques de reconstrucció després de la catàstrofe del terratrèmol, agreujades pels monzons. A Lesbos hi he estat 15 dies, fins al 29 de març. Vam contactar amb l’ONG sueca Lightouse, que cobreix la part nord d’aquesta illa grega on estan arribant la majoria de refugiats provinents de Turquia, als entorns del far de Korakas. Una zona aïllada i perillosa, agresta, amb mal temps i mala mar, on les barques solen quedar embarrancades. Hi fem guàrdies de 24 hores, amb càmeres de visió nocturna, prismàtics i telescopis que ens permeten alertar els equips de rescat quan detectem una embarcació. Intentem que es puguin desviar i arribar a altres llocs de l’illa menys perillosos. Aquí tenim penya-segats que no són massa alts per a algú en bones condicions físiques, però són un suplici per a dones embarassades, ferits, avis de més de 80 anys, nens i inclús per a persones en cadira de rodes, que desembarquen cada matinada.

Fa dos mesos arribaven a aquest sector de l’illa entre 10 i 20 barques diàries, 400 o 500 persones. Avui el ritme ha baixat, però seguim tenint arribades diàries. El primer dia una barca que no vam detectar a temps es va quedar sense motor enmig del mar. Eren les 6 del matí i sense temps ni per posar-nos els neoprens vam ajudar a desembarcar 25 persones, entre elles una dona embarassada i diversos nens. L’embarcació havia entrat de costat a la zona de roques i l’onatge ho va dificultar tot, ja que a mesura que trèiem gent i la barca disminuïa de pes, el mar l’empenyia cap a les pedres i amenaçava amb bolcar-la. Un company va estar a punt de perdre una cama quan intentava agafar un nadó i el vaixell va fer un moviment sobtat.

Aquí la feina desgasta força psicològicament, la majoria d’embarcacions arriben a les 5 o les 6 del matí, fem guàrdies permanents, no hi ha nit que hagi dormit més de quatre hores. Però estem acostumats a situacions de caos i d’estrés. El problema és la impotència, la ràbia i la vergonya que sents mentre ets aquí, per la gestió que Europa està fent de tot plegat. Un dia va arribar un vaixell ple d’afgans i iranians. Vam caminar amb ells una estona cap a la zona d’atenció i transport. Un noi jove ens va explicar que els talibans havien mort el seu germà, però ara estava content. “Per fi sóc a Europa, podré començar una nova vida”, deia. Havia tret una bossa de pistatxos que duia a sobre i la volia compartir amb nosaltres. Aquest nano probablement d’aquí a un mes serà deportat. S’ha gastat tots els diners que tenia per arribar aquí i en pocs dies el reenviaran al punt de sortida. En el relleu anterior al nostre l’EREC va atendre una barca amb 25 infants i quatre dones embarassades. Els pares s’havien quedat a Turquia perquè no podien pagar el seu transport. La meva dona està embarassada; des d’aquesta perspectiva no em puc ni imaginar què pot portar un pare a separar-se del seu fill, encabir-lo en una barca i enviar-lo a un altre país, amb el perill de morir ofegat pel camí. De quina desesperació provenen perquè aquesta sigui l’única sortida.

Entenc que no és senzill absorbir l’arribada de tanta gent, però la solució no pot ser tancar-los en camps que són presons i després deportar-los. No sóc polític, només un bomber instal•lat en el far d’una zona inhòspita d’una illa perduda al Mediterrani, però tot plegat se m’escapa. Tantes persones fugint de guerres i arribant al nostre continent pensant que els ajudarem perquè som Europa, el paradigma de la llibertat i els drets humans, i en una tarda firmem un acord que s’ho ventila tot a base de bé. Aquest és l’exemple que donem?"