'No hauríem d’arribar als cent anys, només fem nosa'

"El dia de la meva arribada al món, segons consta en els arxius de la Maternitat del barri de les Corts de Barcelona, va ser un 31 de juliol de l’any 1910, i el meu número de registre en aquest centre és el 368. Així comença la història de la meva vida, el meu calvari particular, sent només un número dins els fitxers de nens abandonats". Són les primeres línies de la biografia de Joan Planas i Novell, més conegut com l’avi Joan, que, acabat de fer un segle de vida, publicava amb l’ajut en la transcripció i en la revisió dels textos dels seus familiars i de l’escriptora Assumpta Montellà. Una vida difícil, amb dues adopcions, treballs durs, ferides a la guerra civil, i dos dits d’una mà perduts anant de cacera.

També deu explicar alguna alegria, perquè cent anys donen per molt!
Sí, és clar, he tingut moments molt feliços, com el dia del casament, el naixement dels fills, o quan vam poder comprar el baix del carrer de Navarro. També recordo molt les excursions que fèiem amb el cotxe. Però en general he patit molt, un exemple és que em vaig casar el dia de Sant Joan de l’any 36, i abans d’un mes ja esclatava la guerra... A mi em van cridar a files al cap d’un any, quan el meu fill tenia quatre mesos.

Potser no ens hauríem de queixar tant dels problemes que tenim ara...
Puc dir que es viu mil vegades millor que quan jo era jove. Sé que hi ha problemes econòmics, de feina... però abans tot era molt i molt més dur, jo treballava del que podia: netejava boscos als 11 anys amb el meu pare, vaig estar trencant pedra a les pedreres d’entre Dosrius i Argentona, arrencant patates a Mataró... on s’hi podia guanyar una pesseta, allà m’hi trobaven. Recomanaria al jovent que agafi la feina que trobi, per poca que sigui, perquè treballar és mitja vida i per alguna cosa es comença.

Com és el dia a dia d’una persona als 100 anys?
Fins als 97 anys em vaig espavilar tot sol – la meva dona va morir l’any 92 - , vivint a Mataró, però ara estic a casa de la filla a Argentona. Sortosament no he anat a parar a una residència, abans hauria “dimitit”! La vista és del que més trobo a faltar, l’he anat perdent i només veig ombres i siluetes. Per això ara pràcticament només faig que menjar i jeure, no puc mirar la televisió ni veig les cares dels que tinc al davant. No hauríem d’arribar als cent anys, només fem nosa.

La memòria sí que la té ben clara.
Això sí, i sempre explico coses de fa molts anys a la família. Així que em van proposar que ho escrivís, i ho he anat fent els darrers anys.

Va començar a escriure el llibre quan van inaugurar una font al passeig Marítim que van batejar amb el seu nom, l’any 2002.
Sí, feia falta aquella font allí, a la zona de jocs prop de Sant Simó, perquè els nens s’embrutaven i no es podien netejar. La vaig reclamar i l’Ajuntament em va fer cas, i per una persona a aquelles edats aquestes petites coses són importants.

Tot i que diu que no hauríem de viure cent anys, de segur que més d’un cop li han preguntat el secret per arribar-hi.
Sí, però no en tinc ni idea, jo només he fet que patir i treballar. Per sort, m’he sentit molt estimat per la família, i la salut m’ha respectat bastant, encara ara és l’hora que el metge m’ha de prohibir de menjar res!