L'arquitecte Diego Saez Ujaque signa l'article Més sobre espai públic i convivència
L'arquitecte Diego Saez Ujaque signa l'article Més sobre espai públic i convivència

Més sobre espai públic i convivència

L'arquitecte Diego Saez Ujaque reflexiona arran del debat sobre urbanisme i espai públic dins l'Agenda Urbana Mataró 2030

Aquestes línies volen ser la continuació del debat al que he tingut oportunitat d’assistir aquesta mateixa tarda. De fet, he de reconèixer d’entrada, que potser són fruit de la frustració de no haver estat capaç de d’exposar-les en aquell mateix moment. Sens dubte, la protecció domèstica ofereix un aixopluc que facilita la plasmació de les idees malgrat impedeix el debat i la rèplica.

Dit això, voldria fer tres reflexions el referència a alguns del elements clau que s’han abordat durant el debat. Tres reflexions que van des de la conceptualització més teòrica fins a la major concreció de la que soc capaç, inclús des del refugi domèstic.

En primer lloc, una reflexió sobre el que s’ha exposat en relació a l’incivisme i la manca de respecte per l’espai públic, i que es tradueix en manca de cura pel mobiliari, per la neteja, pel comportament, entre d’altres. M’hi vull referir perquè de seguida s’ha fet al·lusió a situacions pretèrites quan “tothom netejava la vorera de davant de casa seva”. Em sembla que aquest és un imaginari romàntic idealitzat que potser sí que es donava, i de fet encara és així, a algunes zones - o carrers - de la ciutat, i és una estampa realment domèstica i preciosa. És una afirmació, però, que inclou un dels elements que per a mi és crucial: el del sentiment de propietat. Sentiment de (co)propietat d’una porció de l’espai comunitari. Una sensació de propietat molt vinculada al sentiment de pertinença i de identificació amb aquella porció de la ciutat, amb aquell trosset de carrer. Resulta plausible pensar, doncs, que aquest sentiment pugui estar directament relacionat, d’una banda, amb el temps que hi hagis passat i, de l’altra, amb la força que hi hagis arrelat. I en això, tal com ens deia Francesc Candel, hi intervenen tant els que hi són i els que hi arriben.

En segon lloc, i des de la mirada més sistèmica de la ciutat, és necessari canviar l’enfocament en les actuacions de renovació (reurbanització) de l’espai urbà/públic. És cert que s’han fet i es fan moltes intervencions però si les dibuixéssim sobre un plànol – seria un exercici necessari – potser ens adonaríem que no responen a la naturalesa sistèmica i complexa de la ciutat. Des d’un punt de vista espacial, estan disseminades aleatòriament per la trama urbana sense una xarxa que les relligui i les enforteixi. En aquest sentit, i recuperant alguns altres comentaris i aportacions del debat d’avui, la ciutat del S.XIX es va dissenyar des de la perspectiva de la mobilitat rodada (carro a Mataro, cotxe a Barcelona). Aquells eren els fluxos de la ciutat del S.XIX. A les ciutats del S.XXI, les persones són els fluxos que haurien de determinar el disseny urbà, i també de l’espai públic. Tal com també ha comentat el professor Muñoz, cal conèixer què és el que fa la gent al l’espai públic, com ho fa, quan ho fa i com es mou per tal de poder dur a terme un disseny de sistèmic de la ciutat.

Finalment, no podia acabar sense una reflexió sobre els buits urbans i el potencial des de la perspectiva de l’espai públic i en relació a l’emergència climàtica com a factor que també ha aparegut reiteradament durant la sessió d’avui. Sigui dit de pas, que sempre preferiré un espai en ús que un espai buit. Un buit urbà és una anomalia, una disfunció en el normal funcionament de la ciutat, i més si s’hi perpetua durant anys. Però un buit també és una oportunitat. Recollint tot això, també en relació a algunes aportacions confrontades sobre la utilització d’espais buits de la ciutat, sobre la convivència com a element clau de l’espai públic, inclús sobre l’empoderament, apropiació i orgull de les persones respecte d’aquests espais, juntament amb el repte de la urgència climàtica valdria la pena estudiar la possibilitat de redissenyar col·laborativament aquests espais com una xarxa de refugis climàtics repartits per la ciutat. Que fossin, alhora, espais de trobada i convivència.

 

 

Arxivat a:

Comentaris (2)

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive