Mario Flores: 'La pintura em va salvar la vida'

La biblioteca Pompeu Fabra de Mataró va acollir l'any 2002 una mostra de les pintures del llavors pres Mario Flores, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art. La setmana passada, Flores va ser a Mataró per conèixer els membres d'aquesta associació, una de les que més el van ajudar a donar ressò a la seva causa.

Com va acabar Mario Flores amb només 19 anys condemnat a mort i ingressant a la presó d'Illinois?
El problema de Chicago el 1984 és el que possiblement acabarà succeint a ciutats com Barcelona d'aquí a un temps: molta joventut, sense gaire a fer, i agrupant-se en bandes per tal de guanyar-se la vida d'alguna manera. Aquell any la ciutat va registrar el nivell més alt d'homicidis de l'últim mig segle. Les característiques turístiques de la ciutat van fer que l'alcalde engegués un pla especial per «netejar» els carrers de delinqüència. Va contractar uns detectius per descobrir els caps de cada colla i desmuntar d'aquesta manera el crim organitzat. A partir d'aquí tot va succeir molt ràpid: van descobrir dos amics meus incriminats en delictes i jo, sense saber-ho, era fotografiat mentre parlava amb ells. Com que era un bon esportista, sense cap mena de taca en el currículum, els detectius van arribar a la conclusió que jo era el cap de l'organització i qui donava les ordres als meus companys. A partir d'aquí, em van poder condemnar per un homicidi.

Però les proves d'assassinat eren inexistents?
Evidentment! Tot va ser un muntatge per incriminar-me en un assassinat que es va produir el dia d'Any Nou de 1984 i que va causar moltes represàlies al barri. Era un homicidi que s'havia produït mentre estava dinant amb la família. Una mort que havia sigut, però, un gran misteri i les autoritats necessitaven incriminar algú. Amb aquest afany de buscar culpables, el novembre del mateix any una dona, denunciada per narcotraficant, va portar fotos de presumptes implicats fetes per detectius, en una de les quals sortia jo.

Malgrat tot, la seva defensa tenia arguments suficients per demostrar la teva innocència, no?
El meu cas és una barreja de perversió, crueltat, però, també de mala sort. No podia pagar una fiança perquè era ciutadà mexicà i vam contractar un advocat que vam sufragar amb els diners que vam treure de la venda de la nostra casa. Era una persona amb experiència i estàvem tranquils. A pesar de tot, una setmana abans de començar el judici, va morir, i el va substituir el seu ajudant, de només 26 anys, que no va fer declarar cap testimoni en favor meu. Creia que el judici es guanyaria a la primera de canvi.

I a partir d'aquí va venir el malson...
Arribat a aquest punt, va arribar la gran sorpresa. Dos amics, que estaven implicats en qüestions de droga, van testificar contra meu, culpant-me de ser el cap de la banda. El jutge, només amb aquests testimonis, va decidir condemnar-me a mort i se'm va destinar al corredor per esperar la sentència definitiva. Anys després vaig saber que els meus excompanys em van «trair» perquè els havien fet la promesa que els absoldrien de les seves penes.

La decisió del jutge el fa ingressar en una cel·la de menys de tres metres quadrats, a l'espera del dictamen definitiu. Com era un dia normal sota aquesta angoixa?
Al principi em pensava que no aguantaria; els dies es feien eterns i les nits eren horribles. Vivies sabent que potser l'endemà no podries obrir els ulls i ni tan sols veure la llum del sol. Però una de les virtuts dels homes és saber afrontar les situacions difícils, donar la cara en tot moment, i això és el que vaig intentar. Vaig començar a estudiar dret a través d'una universitat a distància i a assessorar persones que es podien trobar en la mateixa situació que la meva. La meva satisfacció va arribar quan vaig poder treure quatre persones del corredor de la mort. Potser per això em van prohibir exercir aquesta activitat.

Suposo que devia ser un cop molt dur...
Malauradament sí. Va ser difícil sobreposar-m'hi, ja que l'estudi de les lleis em va fer veure que havia arribat la meva fi. Em sentia en pau i tranquil·litat perquè vaig saber acceptar la meva execució com si fos una cosa normal i inevitable.

Tot i això, la pressió devia ser molta.
En un principi, així va ser. Però vaig saber copsar ràpid que necessitaria una escapatòria per sortir mentalment d'aquell infern. En aquest sentit, Déu em va ajudar molt. Em passava els dies llegint i intentava agafar els màxims coneixements possibles. No volia que em tornessin a enganyar i havia d'estar preparat. Vaig aprendre que calia viure al màxim abans que arribés l'hora de la mort. Aleshores, em va passar l'única cosa «satisfactòria» des que vaig entrar al corredor de la mort.

Es refereix a la pintura?
Així és. Dos companys que residien a les cel·les del meu costat van començar a ensenyar-me a pintar. Les limitacions eren increïbles perquè els pinzells, les paletes i fins i tot les pintures havien d'estar controlades. Vaig dedicar-me en cos i ànima a saber copiar, primer, i crear, després. El molt temps que dedicava a la pintura em va fer oblidar el lloc on em trobava; podia fugir a través dels quadres, fora dels barrots, d'aquell lloc horrible. Realment puc dir que la pintura em va salvar la vida.

Però, què pintava en un lloc com aquell?
Realment no em posava a pensar quin podia ser el meu objecte i si em podia venir la inspiració o no. Jo pintava. Traçava línies i copiava allò que em passava per la ment. Simplement, la inspiració era com un llamp: anava directament del meu cap al pinzell. Si pensava abans de pintar, recordava la meva situació i els dies eren eterns. A la presó has d'aprendre a aïllar-te, a ser un pres físic, no mental.

A partir d'aquí, les seves pintures viatgen fora dels Estats Units i visiten ciutats com, per exemple, Mataró.
Crear una opinió pública a nivell internacional, fora de països com el Mèxic natal, era molt important per explicar la meva causa. Es van fer gairebé una vintena d'exposicions en països com Espanya i Suïssa. Alguns ajuntaments i organismes públics, fins i tot, van aprovar mocions en pro de la meva causa. L'associació Vida y Libertad-Salvad a Mario Flores també va començar a fer més que mai multitud d'actes. Aquests fets em van marcar profundament. Vaig començar a veure una llum d'esperança per a la meva particular lluita; i això, al corredor de la mort, ja significa molt.

Quan un veu les seves imatges observa que estan plenes de vitalitat i no hi trobem gens d'odi ni rancor. Per què?
La gent que t'ha portat a perdre't vint anys de la teva vida no et poden despertar els sentiments que ells mateixos han fet servir per condemnar-te. No volia caure en el mateix error que ells. I és que entenc que els que em van portar al corredor de la mort, tenien els seus motius, sigui per la família o per la seva infantesa. Per aquest motiu els disculpo. Pintar de forma trista és com renunciar a allò a què més anhelava: sortir de la presó i tornar a respirar la llibertat.

Segona part de l'entrevista a Mario Flores