Maria Rovira: 'M'agrada més treballar des de la incògnita'

Com es presenta el projecte de la Índia?
És un espectacle que barreja ballarins d'allà i ballarins d'aquí. Els ballarins indis ballen Katak, que són les danses tradicionals índies, i també dansa moderna. El Ministeri d'Afers Extrangers de la Índia, des de la Casa Àsia de Barcalona (que és com la casa de les cultures asiàtiques) em va encarregar fer una coreografia que es representarà el proper 12 d'octubre a l'ambaixada espanyola a Nova Delhi, en el marc de les celebracions del dia de la Hispanitat. L'ambaixada munta un gran event per a aquest dia, amb un escenari on hi ha diversos artistes que actuaran.

El dia de la Hispanitat se celebra a la Índia?
Sí, a Nova Delhi es veu que se celebra molt, perquè la cultura espanyola se sent molt propera. És curiós, jo de fet també em vaig quedar parada.

T'acompanyaran a Delhi ballarins de la teva companyia, Trànsit?
Sí, m'enduc dues ballarines de la companyia, la Charo Campos que és de Barcelona i també una mataronina, la Mercè Grané. A més també m'acompanya un guitarrista que es diu Pedro Barragan, una de les joves promeses del taller de músics de flamenc, que tocarà amb els percussionistes indis.

Quins motius t'han portat a escollir aquests nois?
Perquè són gent que treballa amb mi, que estan a prop meu i en una experiència d'aquestes s'ha d'anar ràpid… Només tindrem tres setmanes per preparar l'espectacle i per tant, necessito persones que em coneguin bé i que sàpiguen entendre el que vull ràpidament i aleshores ells són perfectes per una feina d'aquestes.

I en què consistirà aquest espectacle?
Hem agafat una mica com a base poesia de Lorca i a partir d'allà veurem com anem encaixant tot l'espectacle. De fet, la música índia és la música del gitanos també. Vull dir que la música gitana ve dels ritmes indis i aleshores he agafat trossos del Romancero gitano i com que també la gent de la Casa d'Àsia de Barcelona amb els que he treballat han traduït molts poemes indis que parlen d'amor i de desamor. És que s'assembla molt tot, és un tema molt universal, per entendre'ns. Tampoc hi ha tant de temps per centrar-se en treballs d'investigació i per tant m'estimo més fer alguna cosa que ens pugui arribar al cor a tots, als que estem treballant, ja que el cor és una manera d'unir energies amb la gent. A partir d'aquí, no sé si es recitaran en indi o si es tindran com a punt de partida o es cantaran… Serà diferent, perquè nosaltres estem acostumats a treballar aquí sobre paper, però jo no sóc una coreografa de llibreta; mai ho he fet així. Suposo que també tinc un do de saber captar. De seguida veig un ballarí o un músic i sé el que em poden donar. A mi m'agrada més treballar des de la incògnita. Tot i així, quan vaig a estrenar a Nova York o al Ballet de Cuba sé molt bé quin és el públic i quin tipus d'espectacle has de fer. Són ballets que has d'anar a entusiasmar al públic i a fer que es posin drets i cridin: bravo! Si vaig a la Bauhaus se que haig d'anar a investigar i a treballar el coco, més que res. A mi m'agrada treballar aquesta dualitat i aleshores aquest projecte del ministeri d'exteriors m'ho permet, perquè només dura dues setmanes o encara no. Per això em sembla molt més sa arribar, veure la cara de la gent, veure-li els ulls, veure com es mouen i a partir d'aquí tot va sol.

Per tant, ni has preparat la coreografia ni has titulat l'espectacle?
De moment no té títol. No he volgut fer res encara amb aquest espectacle perquè tampoc sé ni la cara que tenen amb els que haig de ballar allà. Penso que una vegada allà, i ens veiem les cares, tot anirà sol. Tampoc no he preparat encara la coreografia, és una experiència d'aquelles de la cosa immediata.

Llavors hi haurà lloc per a la improvització?
Jo no diria improvitzar perquè jo porto molts anys d'ofici i aleshores penso que… Una cosa és quan el ballet de Nova York m'encarrega una peça, jo sé que allà tinc sis setmanes per muntar una coreografia amb trenta ballarins i aleshores haig d'anar estructurada. Penso que la gràcia d'aquest tipus de projectes és que no conec els músics ni els ballarins i jo necessito veure la cara de la gent. Això és un projecte petit perquè serem com a màxim dotze ballant, és més familiar. Penso que en els tres primers dies de taller i de tancar-nos tots allà és d'on sortirà una mica la proposta. Això és el més interessant.

I per a quin tipus de públic està adreçat l'espectacle?
Penso que hi haurà de tot, és un espectacle que inclourà molta gent del món de la cultura de Nova Delhi, que és una ciutat culturalment molt forta a la Índia. Les escoles de dansa, tan de dansa moderna com de danses tradicionals són increïbles. Allà hi ha revistes de dansa que no existeixen ni aquí, vull dir aquí fa vergonya que no hi ha ni una revista decent de dansa, que parli de dansa normal. En canvi a Delhi hi ha quatre publicacions que en parlen. Al curs s'ha apuntat molta gent, des de l'embaixada m'han dit que hi ha overbooking, i aleshores entre el públic hi haurà tota la gent del món cultural, els embaixadors d'altres llocs... serà una mescla de gent d'allà, del món de la cultura, de tots els diplomàtics que viuen a les ciutats...

No es la primera vegada que marxes fora… però què significa per a tu aquest projecte?
Sí, he treballat pel Ballet Nacional de Cuba, pel Ballet de Canadà, pel Ballet de Nova York, per la Bauhaus a Alemanya… ja tinc experiència a treballar lluny de casa. M'he mogut molt sempre per tot el que és Europa i Amèrica tant del nord com del sud, i centre Amèrica, però és la primera vegada que vaig cap a l'altre costat del planeta. I en tinc moltes ganes. La Índia penso que és un país culturalment molt interessant i la dansa hi té molt a veure, perquè tot l'origen de les danses que són sagrades, tenen molt d'original a la Índia. Tots els ritmes europeus tan el flamenc com danses tradicionals vénen de les danses índies mil·lenàries. I tinc la sort de treballar amb molt bons mestres d'allà. Jo donaré classes, que estaran dins del marc del taller, i a part també hi ha altres mestres indis que donaran classes, i tinc la sort de treballar amb els millors. Aquí sembla que només premiem les coses de coses gent jove, en canvi allà tots els mestres que em rodejaran tenen prop de seixanta, setanta, vuitanta anys i m'agrada això perquè m'agrada trobar-me amb gent gran i aprendre totes les coses noves.

I què sents quan marxes a treballar a un nou país?
Curiosistat, jo no em faig mai cap idea. He viatjat molt per molts països del món i l'únic que sento és curiositat perquè sé que no pots anar amb idees preconcebudes.

Llegeix la segona part de l'entrevista