“Mai ens havíem trobat amb una situació tan dura i cruel”

La mataronina Silvia Raya té 40 anys i treballa des de fa 16 com a tècnica d’emergències sanitàries en una ambulància al servei d’urgències al Maresme. Es tracta d'una de les treballadores obligades a trencar el confinament ja que és empleada en un dels serveis considerats essencials per fer front al coronavirus. La seva és una feina vocacional, com demostra que als 16 anys la Silvia ja feia de voluntària a Creu Roja d’Argentona. Malgrat que en tot aquest temps ha hagut d’afrontar situacions de tota mena a la feina, assegura que res l’havia preparat pel que estant vivint ara amb aquesta epidèmia. “No ens havíem trobat mai en una situació similar, tan dura i cruel, no pensàvem que seria tan brutal, i el problema és que encara va a més”, constata.

El relat que fa és estremidor. “A la feina ja coneixem el covid-19 com la malaltia de la soledat; per molta família que tinguis, per molt ben cuidat que hagis estat per la teva gent més propera, aquesta malaltia se t’endú sol, sense ningú al costat”. Assegura que en aquest sentit no es pot comparar en duresa amb cap altra malaltia mortal, ja que a causa de les mesures extremes que es prenen per evitar els contagis i la propagació, els malalts no poden estar acompanyats. “Veure que el pacient està sol, que ningú li dona la mà… Per a ells i per a la seva gent és molt dur, veus com s’enduen el teu familiar i potser no el tornes a veure més”, constata la tècnica d’emergències sanitàries.

“És la malaltia de la soledat, per molta família que tinguis, se t’endú sense ningú al costat”

Per als professionals sanitaris, com ja és ben sabut, la situació també és complicadíssima. La rutina de treballadors com la Silvia ha canviat de ple: d’atendre persones involucrades en accidents de trànsit o caigudes, entre d’altres, han passat a fer front a una mitjana de 10 o 12 casos de possible covid-19 per cada torn de nit. I ho fan, com explica la mataronina, sense les mesures de seguretat adequades. “La meva empresa no en té pas la culpa, però la manca de material de protecció i d’aïllament és molt gran i cada dia et canvien els protocols en aquest sentit”, constata. Per a la Silvia, com per a tots els seus col·legues, la situació sovint es fa insostenible. “Cada matí torno a casa sense saber si ho faig contagiada o no, i allà m’esperen la meva parella i els meus dos fills”.

“Cada matí torno a casa sense saber si ho faig contagiada o no, i allà m’esperen la meva parella i els meus dos fills”

Davant d’un panorama tan desolador, la Silvia assegura que l’única manera que té la gent d’ajudar els professionals com ella, i col·laborar en aturar la malaltia, és mantenir el confinament. “Està molt bé que surtin a aplaudir als balcons, ens reconforta molt, però els autèntics herois són els que es queden a casa. Són els que ens ajuden a que això s’aturi d’una vegada”, conclou.