Madí: ‘Montilla i Carod prenen decisions en clau de supervivència personal’

Mentre els seus companys de partit iniciaven la batalla del maratonià ple de dijous passat, dia 13, el portaveu de CDC David Madí visitava Mataró, gairebé d’incògnit. Alt com un Sant Pau, amb somriure perenne i infranquejable i ulleres vermelles a la última, el responsable de les campanyes electorals de la formació vol personificar l’antítesi de la “dolça decadència” que segons ell pateix Catalunya. Així ho explica el seu llibre, Democràcia a sang freda, que va presentar a la llibreria El Tramvia. 392 pàgines de reflexions i dards de punta enverinada que apunten a tothom menys a ell mateix i al seu partit. La seva feina com a polític, diu, no és ser objectiu.

I la tesi del llibre és...
Una reflexió sobre els darrers anys política catalana, des de la perspectiva de les tres campanyes que he dirigit. Una defensa de la política i del catalanisme, escrita amb passió, i un exercici de subjectivitat declarada i honesta.

Es postula com a advocat defensor de la política, injuriada i calumniada.
Estem vivint un període d’antipolítica. I un país desafecte amb els seus polítics té un problema de sanitat social.

La desafecció, el concepte de moda. Però qui la motiva?
Se’ns dubte el Tripartit n’és un turbopropulsor. Però 30 anys després de la reaparició de la democràcia, cal una reforma amb profunditat.

Quines solucions proposa?
Necessitem una política oberta i reformar les administracions. També hem d’actuar sobre la societat civil, treballar sobre l’ambició econòmica, la incomprensió de la globalització, les polítiques d’immigració, o la profunda crisis intel·lectual que hi ha al nostre país.

Un any després, encara defensa amb urpes la polèmica campanya d’Artur Mas a les autonòmiques.
En el llibre explico les claus que s’amaguen darrere aquella campanya, i crec que els lectors en quedaran sorpresos. Donar-ho a conèixer és un símptoma de maduresa democràtica. Però jo soc un defensor d’aquella campanya, en vaig ser el pare, i els resultats l’avalen. 11 diputats per sobre de PSC és una victòria molt àmplia.

La campanya seria tant bona com volgués, però el seu candidat no va arribar a la presidència.
És una qüestió de degradació a gran escala de la democràcia. Que no es respecti la llista mes votada no és gratuït, te conseqüències en matèria de desafecció i llunyania cap els polítics. El que no es guanya a les urnes sinó a la foscor dels despatxos és, a ulls de molta gent, una pertorbació democràtica.

Entre els membres del govern, vostè és ‘fan’ especialment de Carod-Rovira.
Passarà a la historia com un dels líders més nefastos que hi ha hagut en el catalanisme, un dels principals culpables de la dolça decadència catalana, de què el país hagi baixat a segona divisió. Els principals responsables institucionals de Catalunya, Montilla i Carod, són dos ‘survivors’, que prenen les decisions en clau de supervivència personal, mai en clau de país.

Però potser CiU es va equivocar al no saber mesurar el creixement que va viure ERC.
Aquesta és una reflexió del 2003. Llavors, ERC va acumular un capital polític important que va malbaratar immediatament. ERC va mutar per traspassar la prioritat del catalanisme a l’extremisme d’esquerres.

Els dards enverinats que surten del llibre apunten a tothom menys a vostè mateix.
Democràcia a sang freda és un llibre de conviccions, de visió subjectiva, sense trampa ni cartró. Soc polític, no periodista, per tant estic obligat a dir el que crec que és veritat, no a ser objectiu.

Vostè no necessita autocrítica; CiU tampoc?
CiU és la principal força parlamentària, l’única que mira a la modernitat, i que compta amb el lideratge indiscutible i sòlid d’Artur Mas. Amb la refundació del catalanisme, ha fet un pas endavant, i presenta una batalla sense quarter perquè el país recuperi el nord.

Val. Doncs com a mínim aclareixi quin és el grau real de sobiranisme que té aquesta refundació.
El nostre és un projecte en què ens donem de la mà la gent obertament sobiranista, com és el meu cas, amb persones que no tenen un objectiu tant definit, i avancem plegats. Proclamem que l’horitzó del nou catalanisme és el dret a decidir, i això ho inclou tot.

Així doncs, que sigui la societat qui es mulli.
D’això en diem el dret a decidir.